Passar-se a Linux

Introducció

M’he passat els darrers tres mesos provant diverses distribucions (distros) de Linux. Feia dues dècades que anava tastant l’Ubuntu i alguns dels seus flavours o sabors diversos, però fins ara mai li havia donat una oportunitat seriosa a cap sistema operatiu en Linux, més que per a reciclar algun ordinador antic que després no feia servir. El motiu de seguir igual amb els meus ordinadors principals era sempre el mateix: el meu grau de dependència amb el sistema operatiu Windows. Finalment, però, vaig decidir emprendre una transició personal de Windows a Linux, més que no pas una ruptura o canvi total, i he de dir que cada dia me'n alegro més de la decisió de "passar-me a Linux".

Abans de "passar-se a Linux", diria que cal tenir la suficient curiositat com per a emprendre un nou "viatge" pel que fa a l'ús de l'ordinador. Hauràs d'aprendre coses noves, mentre la teva comprensió general de l'univers de la informàtica es començarà a expandir. A banda d'això, hi ha consideracions essencials que són motiu per a tal canvi, com ara la privacitat, la gratuïtat i la llibertat de no estar lligat als interessos d'una o altra gran corporació com per exemple la Microsoft o l'Apple. Dit això, si compartiu la curiositat suficient i en teniu ganes o motius, us animo a fer el canvi.

Una altra cosa: abans d'instal·lar una distribució en Linux, és recomanable, quan no imprescindible, modificar el comportament del UEFI (entrant, durant l'arranc, al que abans s'anomenava la BIOS de l'ordinador) amb els següents canvis a fer: desactivació del Fast Boot (arranc ràpid) i del Secure Boot (arranc segur), opcions innecessàries que tan sols beneficiaven el Windows, tot i que en realitat no les necessita. Si no ho feu així, podeu tenir problemes quan procediu a instal·lar la distro de Linux.

Transició gradual vs ruptura total

Per què una "transició gradual" enlloc de "ruptura total" i què vull dir amb això? Em refereixo a que, enlloc d'esborrar el Windows i substituir-lo per un Linux, vaig optar pel que s'anomena una "instal·lació dual", és a dir, acabar comptant amb dos sistemes operatius en un mateix ordinador. És una opció que totes les distribucions de Linux ofereixen. Inicialment, vaig optar així per la possibilitat de que me'n penedís i que, de fet, em calgués tornar al Windows per algun motiu. "Més val ser previsor", vaig pensar. En realitat, estic molt content de tot el que he après amb el Linux i no em cal tornar a Windows per res. D'aquesta manera, he pensat que, en el futur, segons com evolucionin el Windows 11 i les següents edicions, decidiré si prescindeixo totalment d'aquest SO mentre em quedo segur amb el Linux. Recomano, per tant, una instal·lació dual quan no volgueu acomiadar-vos del tot de Windows i, senzillament, opteu per tenir-lo com a segona opció, potser per anar-lo abandonant paulatinament.

La pregunta que cal fer-se realment, abans de prosseguir, és: "Podré fer tot el que feia amb Windows en una distro de Linux?". Evidentment que es pot. Tasques d'oficina de tota mena, enregistrament i edició d'àudio o de vídeo, o fins i tot jugar a videojocs. Avui en dia, tot el que fèieu amb Windows (i de fet molt més) ho podeu fer amb Linux. Serà millor que cadascú ho comprovi per sí mateix. Probablement, haureu de dir adéu a alguns programes o aplicacions (com l'Adobe Photoshop i el Premiere) i atrevir-vos a provar-ne de noves (Gimp i Kdenlive són excel·lents substituts dels respectius exemples que he mencionat) que són programari lliure i gratuït. Potser encara, avui en dia, hi ha algun programa que he trobat a faltar, com era l'Adobe Dreamweaver. No he trobat encara, a data d'avui, un programa que el substitueixi bé del tot (només l'Apache NetBeans i d'altres que considero mers editors de codi). En general, però, he pogut respondre "sí" a la qüestió bàsica: Tot el que feia amb Windows ja ho puc fer amb Linux.

Consideracions per a una bona instal·lació dual

Molt important!: Més val no fer mai una instal·lació dual en un mateix disc dur, mitjançant particions del mateix. Windows i Linux fan servir formats diferents d'enregistrament i ordenació dels arxius (NTFS a Windows i, tradicionalment, tot i que n'hi ha d'altres, ext4 a Linux). Per aquest motiu, compartir un únic disc dur mitjançant particions no se'ls hi dóna gens bé a cap dels dos sistemes, generant errors i problemes que acaben amb la necessitat d'esborrar-ho tot o, fins i tot, amb l'avaria física del disc dur.

El que cal fer per a una bona instal·lació dual és comptar amb dos discs durs diferents, un per a cada sistema operatiu. El primer disc dur, a ser possible un d'intern, cal que tingui el Windows ja instal·lat. Comptant amb això, i segurs de que volem fer una instal·lació dual, ja podem instal·lar el Linux que ens agradi en el segon disc dur, extern o intern (recomanable que sigui intern per raons de velocitat i de seguretat). És clar que cal estar alerta i atents, durant la instal·lació del Linux, i triar el disc dur correcte que el nou OS ocuparà plenament. Amb un de 500GB en tindrem més que prou. Personalment, fa anys que, sempre amb un tornavís a la bossa, he "pescat" discs durs interns d'ordinadors llençats al carrer, i després no me n'han faltat pas quan ha arribat l'hora d'aprofitar-los. També m'ha sorprès que, en Linux, els programes no ocupen tant com ho fan d'altres programes equivalents a Windows (per exemple, la suite d'Adobe). A més, si emmagatzemeu les coses "de pes", com poden ser les col·leccions de vídeo i música, en discs durs externs, no haureu de patir per l'espai.

És clar que, sigui quin sigui el sistema operatiu, el més recomanable és emmagatzemar sempre una còpia de tot el que feu, inclòs els petits documents, en algun disc dur extern, de manera que el disc dur intern sigui exclusivament per al sistema operatiu i els programes instal·lats. D'aquesta manera, si cal esborrar i reinstalar-ho tot, teniu els vostres arxius segurs en una altra unitat. També és ideal que siguin dues còpies, les que teniu de tot, així com fer "backup" (còpia de seguretat) de tot el disc dur sencer. Per a Windows, és recomanable l'EaseUS Todo Backup Free (la versió gratuïta) i, per a qualsevol SO (Windows, Mac o Linux), us recomano el Rescuezilla.

Un cop enllestida la instal·lació dual del vostre Linux, comprovareu que cada vegada que enceneu l'ordinador se us demana (durant uns deu segons que compten enrere) que trieu el sistema operatiu amb què procedir. El predeterminat, si no trieu l'altre ni toqueu res, serà la distribució de Linux, perquè el propi menú pertany a aquest SO i el prioritza. Més avall, hi trobareu l'opció de carregar el Windows. L'ordinador procedirà amb l'arranc del sistema operatiu que trieu. Penseu que, cada vegada que encengueu l'equip o senzillament feu un reinici, caldrà triar l'opció que preferiu. És aquesta, potser, la petita pega d'una instal·lació dual... que ara teniu dos SOs i heu de triar cada vegada, en cada reinici.

En realitat, només hi veig una pega a la instal·lació dual. És en el fet que, com m'hi he trobat, haureu de compartir els discos externs, els quals segurament teniu en format NTFS, entre el Windows i el Linux. L'ideal, tot i que no és necessari, seria formatejar els nostres discos externs (havent recol·locat els continguts en un altre disc, per a retornar-los després) amb el format ext4, el propi de Linux; però el Windows és encara totalment incapaç (potser algun dia sí ho serà) de llegir aquest format. El problema que tenim, si mantenim els discs durs externs en NTFS, radica en la natura d'aquest sistema d'arxius, que de per si és propens a fragmentar-los dins el disc dur. Quan un arxiu està fragmentat o dividit en sectors diferents del disc dur, a l'aparell li costa més esforç i temps llegir-lo, tal i com si es tractés d'un fonògraf que ha de saltar d'un lloc a l'altre del disc de vinil per a llegir una "cançó fragmentada". Tanmateix, donat que l'NTFS és un format propi de Windows, és aquest el sistema operatiu que millor cura té d'aquests arxius. Per això, paradoxalment, quan feu copiar-enganxar d'un arxiu o d'una carpeta d'un lloc a un altre, el Windows tendeix a no fragmentar els arxius, mentre que el Linux sí que malauradament els fragmenta. Això requereix que, de tant en tant, feu una desfragmentació (es recomana el popular programa Defraggler) d'aquests discs durs externs des de Windows. Igualment, tot això de la fragmentació només afecta els discs durs tradicionals, els HDD, i no pas els SDD. De fet, no és gens convenient desfragmentar un SDD perquè no serveix de res i perquè es pot espatllar.

En cas que es tracti d'un portàtil i no volgueu haver de portar sempre un disc dur extern com "de remolc", és molt recomanable posar-hi el Linux de totes totes. És a dir, esborrar el Windows i deixar-hi només el Linux. De fet, els portàtils, per molt que siguin potents, tendeixen sempre a ser més lents que els ordinadors grossos, i amb Windows encara molt més. Poseu-vos-hi una bona distro de Linux i gaudireu de com hi flueix tot.

Per cert, parlant de portàtils... us recomano també que, durant la instal·lació del Linux, opteu per encriptar (dins d'opcions avançades) el disc dur. D'aquesta manera, si el perdeu o us el roben, no podran accedir absolutament mai als seus continguts. Se us demanarà sempre una paraula clau (password) tan bon punt arrenqueu la màquina. Això és a banda de la clau triada per a validar sempre l'usuari i la seva entrada (log-in), que és la clau que empreu normalment (pot ser la mateixa). També podeu triar fer el log-in sense clau: donat que ja l'haureu introduïda a l'arrencar i... per què haver de tornar-la a posar una segona vegada? A més, si opteu per encriptar el disc dur, veureu que, després d'introduir la clau en cada inici, se li fa una revisió ràpida al seu sistema d'arxius, en recerca d'errors; procés que podeu cancel·lar ràpidament si premeu Ctrl+C.

En el cas poc probable que sigui un ordinador tan antic que no té arquitectura de processador x64, sinó que la té de tipus x86/IA-32 (com els ordinadors dels '90 i els aproximadament anteriors a l'any 2003, durant la primera època del Windows XP), podeu cercar versions més antigues de la distro de Linux que hagueu triat.

Quina distribució triar?

Jo n'he provat unes set o vuit. Vejam... Ubuntu i tres o quatre dels seus "flavours", més: CachyOS, Linux Mint i Zorin OS. N'hi ha moltes, de distros, i cadascú podrà trobar la que més li agradi. D'entrada, però, i si no voleu dubtar-hi gaire, us recomano del tot el Linux Mint. Té tot el que se li pot demanar: Estabilitat i manca de problemes; tot funcionant des del principi; compatibilitat amb maquinari antic (té requeriments molt bàsics) i, tanmateix, bon rendiment de maquinari nou i potent, entre d'altres avantatges. Podeu consultar la Vikipèdia per a conèixer la història i característiques d'aquest o d'un altre sistema operatiu, si us interessa.

Al rànking de distrowatch.com, fa més d'un any que Linux Mint es troba en segon lloc. El primer lloc l'ocupa CachyOS, una distribució molt complerta que treu més bon rendiment del maquinari nou i potent, com els ordinadors destinats a jugar, gràcies a un nucli o Kernel propi que ha estat elaborat amb aquesta intenció. Tot i així us diré que, durant el mes i mig que he manejat el CachyOS a l'ordinador principal de casa, m'he trobat amb alguns problemes pràctics, com ara que no tracta amb prou "delicadesa" els arxius en format NTFS dels meus discs durs externs, provocant-hi errors de disc que acaben per desactivar-lo de la pròpia detecció dins el CachyOS. Un error que he trobat és freqüent en els fòrums, i que pel que sembla no té altra solució més simple que haver de carregar l'utilitat "chkdsk" (Check disk) d'inspecció i reparació de discs des de Windows mateix, per a reparar els errors comesos pel CachyOS. Mecachis! Aquest error important, entre d'altres motius, m'han fet optar per una altra distro.

Una altra que he tastat perquè pintava molt bé ha estat Zorin OS. Com el Linux Mint i d'altres distros amb l'entorn d'escriptori Cinnamon, Zorin imita molt bé, pel que fa a la intuïció que tenim assimilada de la "metàfora de l'escriptori", la composició de les coses que normalment presentava el Windows. Evidentment, si heu fet servir el Windows durant molt de temps i no voleu canviar a un entorn gràfic radicalment diferent, mantenint una distribució dels menús i de les icones que us resulti familiar, aquestes distribucions basades en el model d'escriptori Cinnamon són la millor opció. No obstant, considero que el Linux Mint en treu més bon partit, de l'escriptori Cinnamon (que li és propi), mentre que el Zorin dóna, diguem-ne, unes primeres capes de semblança amb Windows, malgrat que acaba conduïnt a finestres i menús més propis de l'Ubuntu. Un altre atractiu del Zorin que m'ha decepcionat és que presenta l'opcionalitat d'un escriptori tipus Mac, tot i que per a això cal pagar uns 50€ de diferència entre el Zorin gratuït i el Premium que conté aquesta opció d'escriptori. Llàstima... per als qui vénen de Mac. A més, en el Zorin també m'he trobat amb algun problema, com ara que donava error durant les actualitzacions perquè alguns dels servidors predeterminats, o bé no funcionaven durant uns dies, o bé ja no existien i hi figuraven caducadament (em va caldre eliminar-los de la llista).

Pel que fa a l'Ubuntu, senzillament... a mi no m'agrada gaire l'escriptori o entorn GNOME, amb els accessos a les aplicacions tot barrejats, acumulant-se en desordre, inclosos per mer ordre d'adquisició, dins un menú d'icones sense text que has d'organitzar tu mateix com pots. Prefereixo l'ordre categòric i alfabètic que ofereix l'entorn Cinnamon. Sobre d'altres consideracions, de tipus ètic, com ara que Ubuntu ha passat a ser el producte d'una empresa privada de programari lliure (Canonical), cosa que potser "traeix" d'alguna manera la idea original, no hi entraré perquè no n'estic ben informat. No obstant, he de dir que em va decepcionar la recent edició d'Ubuntu Cinnamon quan, tot just després d'instal·lar-la (i ho vaig fer dos cops), em vaig trobar amb que l'actualitzador no funcionava perquè havia estat malmès pel que semblava ser un virus que "robaba" a l'usuari root la propietat de l'aplicació. Alhora que apareixia l'error, se'm va obrir una finestra amb un missatge de Canonical que es disculpava per haver patit una intrusió recent. Tot plegat molt estrany i desafortunat.

Aquests i d'altres problemes que m'he trobat m'han dut a preferir la segona distribució en el rànking de totes: el Linux Mint, sobre el qual no en tinc cap pega. A diferència de les altres distros, en el Mint poques vegades m'ha calgut escriure comandaments al terminal. Les actualitzacions són freqüents i còmodes d'instal·lar i, com deia abans, tot rutlla perfectament. També, i això és important si teniu més d'un ordinador i els voleu connectar en xarxa, hi funciona molt bé l'aplicació samba, un programa de tipus daemon (que funciona constantment, "enrere" de l'escriptori, sense oferir entorn gràfic propi) i que cal instal·lar i configurar manualment (aquí s'explica com).

Conclusió

Veient el panorama empresarial i polític actual, amb la concentració de poder corporatiu de Microsoft, Google, Apple, etc. (en un altre article ja parlaríem de la plutocràcia, de la proliferació de l'autoritarisme en els governs o dels perills de la IA), trobo que cada dia són més els motius per a "passar-se a Linux" (i a navegar amb Mozilla Firefox i cercador Ecosia, afegeixo).

Als usuaris de Mac els hi diria el mateix que als de Windows, tot i que mai he tingut cap producte Apple i per això em faríeu callar. Però és que realment no entenc per què pagueu un ull de la cara, o un ronyó, per maquinari que gaudeix del fals mite d'estar "molt ben fabricat". Fa dècades que Apple construeix el seu maquinari a l'Àsia, pagant mà d'obra barata, com fan d'altres multinacionals. No m'ho crec pas que, avui en dia, un Mac estigui més ben fabricat que un HP, un Asus, un Acer o un Lenovo. I pel que fa a l'estètica tan pròpia (asèptica, blanqueta, rodoneta), al regust de la marca (exhibicionista, simplista) o la filosofia Apple i la mística que se li otorga a tot el que fa... doncs, francament, no crec que res d'això s'hi valgui la pasta gansa que pagueu.

En fi... com anava dient (abans d'haver-me encarnissat una mica en el darrer paràgraf): si us hi sentiu una mica inquiets i encuriosits, així com decidits a fer el canvi, us recomano fer el pas a Linux sense dubtar-hi més. Ah, i proveu tantes distros com volgueu, però no oblideu el Linux Mint com la més recomanable. No us en penedireu pas!

A. 

ADDENDA:

Setmanes més tard he comprovat que, com ho feia el CachyOS, també el Linux Mint i, presumiblement, totes les distros de Linux, generen el mateix petit problema amb els arxius NTFS. No em refereixo tan sols a la fragmentació, sinó sobretot a que, de tant en tant, et trobes que el Linux ja no et dóna accés d'escriptura (sí encara de lectura) a determinat disc dur, extern o intern, que està en NTFS. El problema és que s'hi han generat errors i, en detectar-los sembla que, com a mecanisme de seguretat per a no empitjorar-ho, el Linux no et dóna més accés d'escriptura o modificació dels arxius d'aquell disc. El que s'ha de fer immediatament quan et trobes amb això és fer reinici i, des de Windows, executar l'eina CHKDSK per al disc afectat. El disc quedarà reparat en pocs segons i podrem continuar emprant-lo, amb Windows i/o Linux, fins a la propera vegada que el Linux torni a generar-hi errors. Així m'he trobat que va la cosa. Solucions per a evitar-ho? Vejam... tenim vàries opcions:

a) Formatejar els discs a format ext4, el de Linux (tot havent guardat els continguts en algun lloc per a volcar-los-hi de nou després), i deixar-los així llestos per a Linux, malgrat que renunciem del tot a l'accés des de Windows.

b) Accedir als discs en NTFS només des de Windows. Evitar fer-los servir amb Linux (des d'aquest, es pot sol·licitar de no muntar mai els discs que no volguem tocar).

c) Seguir fent un ús dual dels discs en NTFS, però fer-hi un CHKDSK, de tant en tant, des de Windows.

Personalment, opto per la tercera opció, per ara, deixant així que el problema persisteixi. En el futur, ja veuré què faig.

A.

Poema primaveral en vers lliure

No vull restar difícil

No vull tenir una personalitat difícil.

No vull ser inaccessible,

ni rocambolesc

ni tampoc obtús.

No vull restar tancat.

Però em cal triar bé on em fico

i recordar que no es pot agradar a tothom.

Vull ser fàcil per a qui m'interessa

i difícil per a qui no.

No vull restar sol.

Per a tot, però, cal no perdre el nord.

Cal saber qui ets,

i això es fa sabent el què vols.

He de moure'm pel que vull.

No puc restar quiet.

Quan de temps he passat confós!

Esperant quelcom que em rescati,

que em mogui, que em motivi.

Contra el decaïment, però,

el remei és fer coses.

No cal començar-ne cinquanta.

Sinó una sola, a cada pas.

Després l'altra. Només després.

Una rere l'altra, i anar fent,

i de tant en tant un repòs.

Vivim moltes vegades, en etapes.

Sóm diferents al llarg del temps.

Variarem per allò que ens passa

i que no podem evitar.

Però, de vida, només en tenim una.

Vull poder mirar enrera,

vers la línia que he traçat,

vers el camí irrepetible, que deia Machado,

i veure un camí fet, amb sentit; no pas

un buit abismal de possibilitats.

No vull restar més tancat.

No vull restar sempre sol.

Ja no puc estar quiet.

De vida només en tenim una

i vull haver-la dotat d'un sentit.

Són molts els sentits d'una vida.

Moltes les explicacions possibles.

Però tot depèn del camí fet.

No podem escriure'n cap altre

i el futur és sempre incert.

Com deia Pere Quart,

el poeta de Sabadell,

que "la política o la fas, o te la fan".

Amb la vida passa el mateix.

Més val conduir-la.

En la mesura del possible,

vull haver triat aquest camí

i haver-lo triat prou bé.

I no esperar cap més futur

que aquell que em temo.

A.

Barcelona, 12/05/2026

English C1 level... acquired!

I'm feeling happier than I felt in years. After decades of obsessive immersion into the English language, some courses at the EOI and the EIM-UB, plus studying on my own and enjoying it every day, I finally gathered up my courage, went up to the exams and obtained an official certificate for the C1 level. I did it!

Learning a language is a never-ending story and quite an adventure. I remember when I seriously began with English. It was September 2002, and I was 23. I had never studied this language before, besides the little experience at primary school (EGB), which I guess had been a minimal attempt to teach kids, although it all wasn't enough to reach an A1 level. After that, I went to High School, but somehow there I chose Italian as a secondary language instead of French or English. During that time, I became so very thirsty for it... but had still to wait. Finally, as I started at the University, I also began to study English at an EOI in Barcelona (the one in Drassanes).

It was the beginning of a love relationship with the English language, as I was finally starting to learn it properly. I was very motivated and kept a good pace in class. Very soon, I was reading literature in the original English for the first time, including those many novels which I had loved as a child yet only being Catalan or Spanish translations. It was fascinating... rescuing all the literature in English of my youth, re-discovered at last in its original language, plus I've been reading whatever would come into my hands during these years, and it's been a joy.

Since I started the immersion, the same has been happening with movies and music. I finally was able to watch (and not in VHS anymore) what cinema I had loved but only known before with dubbed audio or translated subtitles. I could also, from then on, hear distinctly and understand the lyrics of a song, etc.

In 2006, I went to London for the first time and spent a fortnight there. I went alone, but had some experiences talking to locals (and foreigners) at the hostel and around the city. Going there was my way of celebrating my joy with the English language. I even took the train to Oxford, and then Cambridge, willing to see those University towns. I remember sitting on a bench inside the Merton College, in the same space where somebody could have been lectured by Tolkien himself while the professor taught there. Such pilgrimages were just my attempts to wake some kind of epiphany in me that would make me feel more committed towards learning the language. Because the more you learn a language, the keener is the sense that you still don't know much of it, that there's a lot to learn.

Anyway... after three years since I had started, I obtained the First Certificate (B1 or Intermediate level) at the EOI in Barcelona. Later on, having studied on my own, I went up to the exams for the B2 (Upper-intermediate level) at the Girona EOI, and succeeded. Recently, this past July to be exact, I've finally coursed an online express modality at the EIM-UB before going up to final exams that I've passed. Therefore, I've officially acquired the C1, the Advanced level.

I feel so proud. I needed this. To think that now I (officially) have the same linguistical competence (not really, or is it so?) in English as in Catalan or Spanish, my native languages, is a satisfactory feeling after all this time and effort. Moreover, I encourage everyone to learn languages. The many the better (because it gets easier). It's never too late to begin that journey!

With love,

A.

Chomsky: about A.I. (interview)

Noam Chomsky

(interviewed by C.J. Polychroniou)

Speaks on What ChatGPT Is Really Good For

Link here: https://chomsky.info/20230503-2/

Calçot Attack BCN

M'he decidit a escriure aquesta entrada al meu blog arran de la polèmica desencadenada per un curtmetratge en el qual vaig participar com actor. El curt és una peça de ficció, concretament del gènere de terror de tipus gore i trash, o així tinc entès, que inicialment va ser feta amb propòsit merament recreatiu i humorístic (si goso interpretar així la intenció del seu director, en Carles, que és un vell amic de tota la vida) malgrat que, inesperadament, l'obra ha resultat transgressiva i provocadora. El curtmetratge es diu "Calçot Attack BCN" (realitzat durant el 2022 per Immortal Films, una humil productora d'aficionats a la qual pertanyo) i, d'ençà que va ser enllestit, el curt s'ha difós en un grapadet de festivals de curtmetratges de terror arreu de Catalunya, alguns dels quals l'han premiat d'alguna manera.

D'entrada, confesso que el curtmetratge no és del meu gust. Honestament, no és el que jo faria... i no seria capaç de ser-ne l'autor. No obstant, les circumstàncies m'empenyen, no tan sols a sortir en la defensa del seu autor i de tot l'equip que el va fer, sinó també a reflexionar una mica envers la polèmica manifestada per alguns detractors que semblen tenir molt clar que l'obra és ofensiva i mereix ser desqualificada. Em manifesto en contra d'aquesta posició alarmista i de possibles atacs personals, com el que va rebre el meu amic autor del curt, en forma d'un correu electrònic escrit per algú que es confessava personalment ofès i intentava titllar el curt com a producte de mal gust.

He llegit aquest correu electrònic i trobo que el text d'aquell detractor, a qui no conec de res, no és altra cosa que una resposta "en calent", una rabieta personal precipitada, amb paraules paternalistes, en un escrit poc treballat i plè de subjectivitats. En aquest correu, l'obra ha estat qualificada d'homòfoba.

En primer lloc, crec que hem de partir de que juguem a experimentar (aquesta era la sensació que tenia jo quan actuava al curt) quan juguem a l'art, especialment quan ho fem en un context de democràcia. És a dir, un context on les regles diuen que cal acceptar la pluralitat d'aportacions en la seva total i absoluta suma, incloent-hi les que puguin arribar a esdevenir incòmodes o fins i tot execrables per a algú. En aquest context, del qual més val no sortir-ne, l'única veritat absoluta dins les regles de joc és la pluralitat, i això és malgrat la possibilitat d'ultrança.

Crec que és implícit, d'entre les regles de joc actuals, el dret de rebatre. Només faltaria que no fós així! Però considero que cal rebatre dins el joc, és a dir, amb una altra obra, una nova peça d'art. Si no t'agrada aquesta esculptura, fes-ne una altra, o fes-ne trenta, i fés-ho com a tu t'agrada i com creus que ha de ser. Aquella obra és la seva, i aquesta és la teva. I punt. Això és, crec, un valor essencial d'entre els que caracteritzen la cultura i l'art contemporanis (a Occident), fonamentats en el dret de participació amb inclusió de tothom, fins i tot de les minories. Una fita original de la Il·lustració que ha trigat molt a calar i a desenvolupar-se, i que té la seva plenitud en la contemporaneïtat. Per molts defectes que tingui el marc sociopolític en què vivim, la llibertat d'expressió és tan necessària com essencial de mantenir.

El que crec que no es pot fer és sortir del joc i tractar de carregar-se la petita obra d'art "a martellades", ja sigui l'esculptura amb un martell, cremant llibres o, com en el cas d'un modest exercici de cinema, amb maniobres de desqualificació i denúncia mitjançant altres mitjans aliens a l'art, com ara el recórrer a la llei o merament al poder executiu que t'otorga un sagradíssim càrrec de gestor en un festival de cinema. Això és jugar brut. No s'hi valen eines que no siguin inherents a l'obra. Cal respectar l'existència de l'obra. Sempre. Si no, benvolguts i benvolgudes, podem passar de tot i matar-nos tots a trets o a pedrades com a primitivistes que podem arribar a ser els humans.

L'art, entre d'altres coses, és una pràctica o eina que, com les paraules, no té perquè ser inofensiva. No siguem ingenus, o bé coherentment hauríem de prohibir la burla, la farsa, la paròdia, la sàtira... i així fins a qualsevol forma de comèdia que, directa o indirectament, amb subtilesa o sense, amb "bon gust" o sense, qüestioni quelcom, ja sigui des de l'irracional o amb voluntat de convèncer.

De fet, tinc la impressió de que, fins que no s'ofèn algú, no n'arribem a parlar seriosament. Una llàstima quan això té lloc! En aquest sentit, reconec que l'ofès, amb el correu al meu amic (el vaig llegir un parell de vegades) m'ha fet reflexionar, i inevitablement l'hi ho agraeixo. Em sap greu des del cor que, quan ofendre no era una intenció pretesa, algú es molesti personalment a partir del curtmetratge que vam fer. Un producte que no ha estat pensat per a ell ni per a ofendre ningú d'un o altre col·lectiu a qui l'ofès pugui pertànyer. No obstant, l'art és així. Pot ofendre, i no sempre emprat com un arma. De vegades l'obra és indirectament ofensiva, amb voluntat de remoure i qüestionar, no de destruïr, i de vegades ho és involuntàriament, sense voler. L'art pot resultar ofensiu per a algú, fins i tot per a tothom. És un aspecte tràgic propi de l'art, m'atreviria a dir, que té el seu paral·lel en la vida humana, la qual no sempre emana felicitat.

En segon lloc, podríem preguntar-nos fins a quin punt es pot considerar que una obra és categòricament "de mal gust" en el context actual de la cultura contemporània. Mireu... jo tinc la impressió que el gag aquell del genial Millán Salcedo, el del "ej que mi marido me pega", que tenia per corol·lari la mort del marido i la frase "...y ahora quién me va a pegar a mí?" va ser gaudit per mil·lions de persones quan el vam veure per la tele en el tombant de la dècada dels 80/90, i, curiosament, avui en dia, les possibles variacions de significat i interpretacions que el qüestionin seran més nombroses, perquè sóm més els homes i dones que anem assumint les conquestes del feminisme. Al meu parer, el gag mai va ser malintencionat, tot i que amb el temps sembla incrementar la seva capacitat d'ofendre. De fet, cal reconèixer que retrata bé, com d'una sola pinzellada, el fenòmen de la dona masclista (el masclisme no és un mal exclusiu dels homes!). Tan sí com no, una amiga em va dir una vegada que, per valorar si algú t'ha ofès, el que has de tenir en compte és la seva intenció. "La intenció és el que compta", em va dir.

Potser el "gust" és, en bona mesura, una qüestió generacional? Tot plegat és un procés de temps, al llarg del temps, una diacronia. Excepte l'obra d'art! Que és un fenòmen puntual, sincrònic. En societat acceptem, per tant, que l'obra d'art existeixi. No la destruïrem. I ho acceptem perquè individualment pot ser oblidada, perquè la pots ignorar. Un esforç difícil, de vegades, quan et donen la tabarra, mitjançant mitjans aliens a l'art, com ara la publicitat per tot arreu i "fins a la sopa", com és el cas de Davidbisbales i Txaquiras i un llarg et cetera... Aquests personatges-producte televisius tan pesats que no pots evitar trobar arreu encara que no vegis la tele, i que de vegades vé de gust "afusellar", i que em fan pensar en la tercera qüestió...

Cal preguntar-se, en tercer lloc, el següent: Crec en la censura? A respondre sí o no, perquè en darrer terme no hi ha terme mig! Personalment, tot i que de vegades l'agrairia, crec que més val no creure-hi. Cal recordar les regles de joc de l'art en la societat en què vivim. Cal entendre que la interpretació de l'art, a diferència de l'Antiguetat i de l'Edat Mitjana, ja no recau (i crec que no ha de tornar a ser com aleshores) a càrrec del discurs oficial del poder polític establert, sinó que pot ser personal. Interpretació personal, al lliure albir de l'individu, de la persona, ja sigui d'un col·lectiu o altre, d'aquí o d'allà. La solució, si necessiteu censura, és el dret d'ignorar i menysprear, personalment, com a individu i aleshores tan profundament com vulguis, aquell o aquella obra d'art. Aquest és també un dret ineludible en les regles de joc que diem.

Us en donaré un altre exemple, d'obra. La pel·lícula Robocop (1987) de Paul Verhoeven. L'anècdota de quan la vaig veure per primera vegada em sembla il·lustrativa d'un cas en què l'art arriba a ofendre, en alguna ocasió, més enllà de la irritació i fins al total rebuig. Vaig llogar la cinta VHS de Robocop quan jo tenia uns 10 anyets i estava a ca l'àvia, sol amb ella (l'avi havia comprat el primer vídeo reproductor que havíem vist mai). Mentre veia la pel·li, jo patia per l'àvia, quan ella sortia de la cuina preocupadíssima i disgustada cada vegada que escoltava una escena massa violenta, que és cada dos per tres en aquella pel·li. Després de l'escena del personatge Emir i aquell "ayúdameeeee", per empatia amb l'àvia, vaig haver d'aturar el vídeo perquè ja n'havíem tingut prou. Vaig aplicar la censura jo mateix, patint per l'àvia i per mi. I ho vaig fer de manera individual. Més tard vaig veure la peli sencera, tot sol.

El detractor principal del nostre curtmetratge, el de la carta al meu amic Carles, li deia, si no recordo malament (no trobo el text i no puc citar-lo, ni recordar si volia ser més o menys despectiu) que, en altres paraules, la meva actuació era quelcom així com un pretensiós exercici de comicitat proper al dels primers treballs de l'Andrés Pajares, deia. Alhora, el crític intentava, de manera veritablement paternalista, argumentar que en Carles patia de mal gust, d'un mal gust propi del feixisme i de conductes similars.

Tornant a l'anècdota de la meva àvia i el Robocop de Verhoeven... Us diré que la meva àvia va viure el feixisme en el seu context real. Sabreu que la IIa República va aconseguir escolaritzar el 80% de la població infantil espanyola, una fita que el feixisme de Franco va pràcticament destruir amb el Nacionalcatolicismo. Per això la meva àvia va haver de deixar l'escola, als 14 anys, i treballar 14 hores diàries a la fàbrica tèxtil. De vegades venien inspectors, funcionaris addictes al règim, que acceptaven els soborns dels empresaris i feien la vista grossa sobre la minoria d'edat de les nenes treballadores, quan no merament eren totes amagades en una sala oculta durant la inspecció. Això sí és el franquisme, amics meus. Com a mínim per a la meva àvia. Per a mi, a més, també ho és el relat d'un percentatge important de la meva familia paterna represaliada (tiets-avis afusellats a Montjuïc pels Nacionales, quan varen entrar a Barcelona durant el 1939, o d'altres tiets-avis exiliats per sempre a França; més l'avi patern empresonat per haver lluïtat a l'Ebre, el besavi matern que també hi va lluitar... etc.). Per això, quan algú li diu al meu amic que es comporta com un feixista i que la meva actuació és pròpia d'un actor addicte a l'estúpid règim, ho considero una falàcia ofensiva i francament em bull la sang.

És fàcil recaure en el que els francesos, que de vegades tenen quelcom de jacobins, anomenen el bon pensant, és a dir, el personatge que, en el terreny de la política, es conforma còmoda i plenament amb el còdex moral predominant, sovint per treure'n avantatges personals i sense ser capaç de qüestionar-lo. A més, avui és molt típic, en els parlaments de tot arreu, la cultura de l'insult i les comparacions barates, com és el titllar-se de nazi i de Hitler entre uns i altres patèticament, tot descuidant la resolució efectiva de res. En això, en la rabieta d'algun bon pensant, crec que recau la crítica més el·laborada que ha rebut el nostre curt. Però això no és just, ni adequat, ni res que valgui la pena prendre's seriosament.

No entenc, d'altra banda, com es podria dirigir un festival de curtmetratges de terror i adoptar en la gestió del mateix una actitud que, mostrant rebuig al dret de participar per a un o altre curtmetratge, implanti el requisit de que cal ser súper inclusiu i súper simpàtic o no pots participar en un festival de terror. Més valdria desviar els esforços d'aquesta gestió cultural al Club Súper 3 (el programa infantil aquell de la TV3) o als Mundos de Yupi (aquell altre), perquè, a diferència del programa infantil, que sí ha d'estar vigilat, el programa de terror sí inclourà la violència i en un grau superlatiu. Aquesta recreació i passió per plasmar i dibuixar el mal, que crec li és pròpia al gènere del terror, no tan sols pot ser física, perquè també pot ser moral. Ara bé... Una cosa és veure Schindler's list (Steven Spielberg, 1993), esplèndida pel·lícula que retrata el que varen ser episodis històrics de veritable terror humà i genocidi, i l'altra és veure el nostre Calçot Attack BCN, que té menys pretensions que un cigró i no està pensat per a ofendre ningú.

Com a humans, tots tenim, de manera inherent, la capacitat d'enrabiar-nos i d'odiar, quan no de riure, especialment quan les emocions prenen el control sobre la capacitat de raonar. Com un nen jugant amb ninots, pots imaginar el teu Auschwitz a mida, amb cabuda per als teus enemics i comandat per la teva altíssima persona, o simplement imaginar que rebentes la cara d'un o altre capullo amb una destral. Per això juguem a l'art, entre molts d'altres motius possibles, perquè podem fer aquestes coses sense prendre mal i canalitzar així les emocions negatives. No és altra cosa que un joc...

Al cap i a la fi, en un curtmetratge de tipus gore i trash, tot és ficció en un mer joc artístic, i tan el Robocó com el Fredicrugue o els tomàquets assassins i l'execrable Calçot Attack BCN són pràctiques (ja siguin amateurs o ben bé d'un ofici establert) que no tenen pas cap transcendència en la immensitat del món i del cosmos. A la meva àvia no li agradarà el Robocop, però concordo amb ella que aquestes coses, com el curt de Calçot Attack BCN que mai li ensenyaré, són tonteries i punt.

Tarot

No crec en l'esoterisme, ni en la màgia, la divinació o l'astrologia, com tampoc crec en cap religió. Sóc un home ateu que confia en el laïcisme, la ciència i els essencials ideals de llibertat del pensament il·lustrat, em dic, així com en la raó i l'experiència com a formes de coneixement possibles de l'ésser humà.

Tot i així, avui la curiositat pel tarot m'ha vingut des dels jocs de taula. Darrerament n'he adquirit molts, d'aquests, com si de col·leccionisme es tractés. Des del Trivial Pursuit i l'Scattergories a La Guerra de l'Anell (temàtica Tolkien). En fi... Tot concloent la col·lecció, i decidint que ja no compraré més jocs de taula perquè ja no m'hi caben al prestatge designat i perquè el rampell consumista ja passava de mida, he comprat un petit darrer joc: les cartes del tarot.

En obtenir la bonica baralla de cartes (d'acord amb el model "estándar" que va crear el 1909 un tal A. E. Waite, amb dibuixos d'inspiració medieval de la il·lustradora Pamela Colman Smith), haver llegit l'entrada a la Wikipèdia sobre el nom "tarot" i, seguidament, començar a llegir la guia que he comprat¹ a banda, me n'he adonat del que tan sols sospitava remotament i després de no prestar-hi mai abans cap atenció. M'he adonat, paulatinament, de que hi pot haver una entesa entre el meu pensament racional, ateu i escèptic, amb el tarot entès com a "joc" i prou, a banda de la qualificació de màgic que altres li vulguin atribuir en algun grau.

Històricament, el tarot era (i ha seguit essent, en part) un joc de cartes (semblant al pòker per la naturalesa similar de les cartes), sorgit a la Itàlia del Renaixement i paulatinament difós per gairebé tot el món occidental. Curiosament, Anglaterra i la península Ibèrica (Espanya i Portugal) han estat les excepcions durant la història moderna (segles XV-XVIII), perquè el tarot gairebé no s'hi va introduir. Suposo que, tan pel component purità de l'Església anglicana a Anglaterra com per la rigidesa catòlica a Espanya o Portugal, s'hi feia impermeable i difícil qualsevol possibilitat de difusió del tarot, probablement entès com a pràctica de bruixeria en aquests imperis. No obstant, a Itàlia i a França, així com a Alemanya, el tarot va gaudir de major difusió i popularitat. Això és des d'un principi, com us deia, com a joc de cartes.

Imagino que és probablement pel potencial simbòlic de les imatges i els temes que representen originalment les seves cartes (el penjat, el babau, la mort, l'emperador, etc., les cartes anomenades "arcana major"), amb tot el seu caràcter dramàtic i misteriós, que, dos segles després de la seva invenció, el tarot va començar a popularitzar-se com a pràctica relacionada amb l'esotèric (fascinació Occidental per allò misteriós) i el metafísic (etim.: "més enllà de la física", sobre la natura del món o cosmos i sobre la vida humana). Durant el segle XVIII, dos autors francesos, Antoine Court i Jean-Baptiste Alliette, varen començar a conceptualitzar i popularitzar el tarot com a fenòmen esotèric i ritual ocultista, de manera que s'atribuïren a les cartes les "qualitats màgiques" i una altra finalitat: la divinació.

En resum... M'he comprat el tarot com a "joc de misteri" o com a "instrument màgic"? Diria que, de fet, com a "joc de màgia" (igual que ho era aquell "Magia Borrás"); però cal entendre, pel que he començat a llegir (el llibre que he comprat comença prou bé amb les consideracions del pròleg), que el tarot no es pot considerar pas un instrument divinatori. Si ho féssim, quedi clar, recauríem en la fal·làcia i en l'error intel·lectual, en la falsedat. No obstant, comprovo que alguns conceptes misteriosos, com ara parlar "d'energia" o de "connexió" són luxes que sí es permet l'autora del llibre. Els entenc de manera metafòrica i no me'ls prendré seriosament durant la lectura, ho tinc ben clar.

En síntesi, crec que cal considerar el tarot esotèric com un joc, lúdic en la seva natura, consistent en "estimular" la pròpia capacitat racional d'explicar-se la pròpia experiència. És a dir, un joc que fa pensar sobre un mateix com a subjecte en relació amb tots els grans temes de la vida humana. No és d'estranyar que el tarot està concebut des d'un cert antropocentrisme (versus teisme) i, per tant, des d'una perspectiva que té sintonia amb l'humanisme de l'època i el lloc en què va sorgir, la Itàlia del s.XV. El tarot no és un instrument que connecti pas amb la màgia o amb el diví, tot i que sí genera un cert misticisme i té un toc de misteri, efectes probablement deguts als personatges i temes de les cartes. Es genera, fins i tot, una aparença de màgia en la situació de la lectura. Però això ja són fantasies. Tot plegat, la cosa funciona mitjançant la suggestió d'idees. Cadascú serà lliure, d'acord amb la seva educació o el seu coneixement i creences, d'explicar-se amb què coi "connecta" el tarot. Al meu parer, el tarot és tan sols un joc que, en definitiva, proposa una manera més de "meditar". És a dir, tot jugant (això vol dir no prendre-s'ho mai de manera massa seriosa) a interpretar-nos. Aturar-se a relaxar-se (jo fumo i prenc un tè) i fer introspecció; explicar-se les pròpies experiències, de manera no del tot racional, tot entenent i acceptant que no sóm purament racionals. Així, passem a comprendre també de manera intuïtiva, suggerida (mitjançant els símbols de les cartes) i guiada, allò que ens expliquem. Al cap i a la fi, aquest "jugar a interpretar-nos mitjançant la indagació" el fem constantment i amb tot en la vida (des d'un parar l'orella a la música, a uns versos, escoltar un aforisme, o dedicar un somriure a una coincidència). El tarot no és més que un estímul extern, tan inofensiu com un parxís o uns escacs, amb la peculiaritat de convidar a procurar la indagació sobre un mateix (o si es vol, sobre un altre).

No he llegit ni quatre pàgines del llibre que us deia, i ja miro d'afrontar-lo degudament, és a dir, amb prudència, alhora que amb curiositat escèptica. L'autora contribueix a la meva acceptació, de moment, perquè sembla que apunta a una interpretació laica del tarot. El títol (el podeu veure a peu de pàgina) és curiosament ben llarg, digne d'un tractatus titul·lat a l'estil de l'Europa de la modernitat (s.XV-XVIII). Bona tria d'estil, trobo. Un cop a dins, la lectura és planera i es pot devorar de pressa. Ja veurem com va. Com us deia, porto només 4 pàgines.

He de dir que, curiosament, la primera prova que he fet (agafar tan sols una carta) ha resultat molt fructífera. Tota una aventura. Això ho ha accentuat la reiteració de tornar a agafar una sola carta per segon cop i trobar-me que era la mateixa! L'enorme casualitat m'ha proporcionat la idea de màgia o meravella, la qual cosa ha estat graciosament sorprenent. Detallaré amb precisió el que ha passat:

1. He tret la baralla del seu embolcall o caixa, per primera vegada.

2. La primera carta que he vist a la baralla, primera en sentit "boca amunt", era "el carretó de combat". Ni la coneixia pel nom ni per res.

3. He remenat molt i molt bé la baralla, durant una bona estona.

4. He triat una carta a l'atzar, retirant-la del centre de la baralla. Era la mateixa que abans: "el carretó de combat"!

5. He tornat la carta a la pila i he procedit a cercar els possibles significats del "carretó de combat" al llibre.

M'he sorprès. Tot tenia molt a veure amb el meu status quo i les inquietuds personals vigents des dels darrers anys. El significat, en síntesi i en les meves paraules, de "preparació" per a un canvi d'hàbits o actituds, per a la qual hi ha intenció i propòsit, com abans de començar quelcom, sense que estiguin garantides la disciplina i rigor necessaris per dur-ho a terme (això ho ha de posar un mateix i en la pràctica). La indagació ha estat ràpida com un llampec. I, per si no n'hi ha prou, el símbol astrològic d'aquesta carta és el Cranc, el meu signe! En fi, molt divertit i entretingut, això del tarot. Un joc, com us deia, per a "meditar" o indagar sobre un mateix en un moment donat. Tan senzill com això.

L'autora del llibre referit recomana escriure un diari sobre l'ús que fem del tarot. Jo he anat escrivint un diari personal d'ençà que tenia 20 anys, de manera que, si un dia agafo les cartes i em deixo suggestionar pel que em trobo, des d'ara en prendré nota sota el títol "tarot" dins de l'entrada corresponent del meu diari personal. No és una promesa, això de jugar al tarot sovint, però puntualment pot ser divertit.

P.D. 1: Algun amic ja em proposava, en clau de broma, de disfressar-me amb caputxa i fer el capullo, com un endeví en clau de farsa o comèdia, davant una càmera. Ha ha ha! Més val que no.

P.D. 2: Resulta que, en realitat, he comprat no una sinó dues baralles de tarot (les dues eren molt boniques i no era capaç de decidir-me per una). De la segona, quan l'he extret de l'embolcall-capsa, amb la golafreria de voler repetir una experiència com la de la primera baralla, n'he volgut triar una carta, i així ho he fet. No recordo quina he agafat; era una de tipus "arcana menor", és a dir, d'un pal amb un nombre determinat, les similars a la baralla del pòker. Aleshores, però, me'n adono que abans s'havia quedat una altra carta a la capsa... per tant la que realment he separat primer del joc. La miro aleshores i... de debò no és altra que "el boig". Ha ha ha ha ha!

1. Caponi, Stefanie.: "Guided Tarot: A beginner's guide to card meanings, spreads, and intuitive exercises for seamless readings". (Zeitgeist -divisió de Penguin Books-, Londres, 2020).

Entrevista al professor Noam Chomsky

Poso aquí l'enllaç a una entrevista que va fer el diari EL PAIS al professor Noam Chomsky, eminent lingüista del segle XX i intel·lectual de primer ordre.

https://elpais.com/cultura/2018/03/06/babelia/1520352987_936609.html 

L'entrevista és lleugera, no pas densa, i és breu, podríem dir que sintètica. Sembla orientada a donar una visió superficial del professor, sense aprofundir gaire. Però per això tenim la seva bibliografia. L'entrevista és útil per introduïr a qualsevol a la línia de pensament d'aquest gran pensador.

Al meu parer, una de les facetes que fa de Chomsky un gran intel·lectual és la capacitat per adreçar-se a tothom amb no tan sols el fonament del seu gran coneixement, sinó també per una eloqüència que es demostra tan pel seu agut enginy com per una agraïda i honesta claredat expositiva. Chomsky no és un intel·lectual obscurantista (com sí ho són alguns que l'han criticat), àdhuc tot el contrari. Un brillant comunicador que, el dia que ens deixi, trobarem a faltar.

De l'entrevista, em sembla molt encertada la seva observació de que són els rics els qui tenen una sòlida consciència de classe, mentre que avui en dia "els pobres", o tanmateix la resta de la societat, en general no la tenim. La cosa no sembla tan senzilla, perquè hi ha moltes trampes, distraccions i matisos amb els que la societat està dividida (el lloc de naixença, la feina, pedigrís diversos i picabaralles com les de posar o treure llacets grocs). Però autors com ell ens recorden la simplesa de la situació. Chomsky parla de l'1% que concentra el poder envers el 99% restant de la població mundial. Forma part dels mecanismes amb els que es manté i agreuja aquesta situació el que la gent que té un cigró o dos es baralli amb la gent que la menysprea perquè té tres cigrons mentre una èlit que neda en piscines de cigrons ho controla tot i se'n mofa.

Les atrocitats a la Guerra Civil espanyola

Aquests dies estic llegint el nou llibre de Paul Preston: The Spanish Holocaust. Tan sols n'he llegit vint pàgines però, ja de bon principi, l'autor hi estableix la necessitat de matisar la més que significativa diferència entre les atrocitats dels dos bàndols.

En el bàndol sublevat, les atrocitats eren conduïdes de manera sistemàtica pels soldats, d'acord amb l'encoratjament explícit i les directrius dels principals generals, sobretot d'Emilio Mola, Gonzalo Queipo de Llano i José Millán-Astray, els quals varen ser més influents a l'oïda de Franco que Juan Yagüe o Miguel Cabanellas. Els militars sublevats varen dur a terme una guerra d'anhililació, d'extermini, en la qual tot estava permès per tal d'esclafar l'enemic. El component de crueltat com a tàctica de guerra va ser establert per aquests generals abans que Francisco Franco fós designat com a Caudillo, però tanmateix va ser el criteri preferit per aquest d'ençà del seu lideratge. Les notícies d'aquesta crueldat varen provocar la por, l'odi i l'agressivitat en el bàndol republicà, que va respondre de manera enfurismada. Però hi ha diferències molt importants sobre la crueldat que va tenir lloc, tan pel que fa al caràcter de la violència com a la seva intensitat i també a la seva quantitat.

En tots dos bàndols la lluita va ser justificada com una gran causa ideològica i la obligació bèlica de matar l'enemic era requerida per les autoritats de cada bàndol. Però això va anar més enllà, i no pas de la mateixa manera entre l'un i l'altre, per criteris i circumstàncies molt diferents. Per començar, en el bàndol republicà, les forces reclutades pels diversos grups polítics i sindicals es constituïen en grups de civils armats, més o menys organitzats de manera paramilitar, les unitats dels quals, per tant, no eren soldats sinó milicians. El seu rol principal, amb el propòsit de guanyar la guerra, era la defensa del territori contra l'agressor (l'exèrcit colonial) a qui pràcticament consideraven estranger. En aquesta guerrilla heterogènia i descoordinada, el grau de violència no va ser pas homogeni, i es manifestava de manera individual, per combatents que, en el cas d'ultrapassar-se, actuaven d'acord amb el seu estat d'ànim i no pas per ordres que ho especifiquéssin.

La persecució republicana de l'enemic intern (sobretot contra l'espionatge i sabotatge de la '5ª Columna') i les represàlies al clergat i als conservadors va ser cruenta, però breu i limitada als primers sis mesos de la guerra. La matança de més de dos milers de presoners rebels a Paracuellos del Jarama, durant aquella primera etapa, és l'episodi més destacat dins la represàlia republicana. D'altra banda, per contra del que la dreta assenyala avui quan atribueix les atrocitats al Front Popular, va ser a partir de la constitució de tal Exèrcit Popular que els excessos de violència en el bàndol republicà varen cessar, pràcticament del tot, cap a finals de 1936. En l'intent d'unificar i d'organitzar conjuntament totes les tropes del bàndol republicà, i d'aconseguir una disciplina militar, el govern tractava també d'enfocar els esforços cap al front i de reduir el desordre civil.

En canvi, l'acció bèl·lica duta a terme pels rebels va ser, de principi a fi, una tasca plenament militar durant una campanya el caràcter de la qual havia de ser el d'ofensiva implacable i conquesta progressiva. Integrada en l'estructura militar, es tractava d'una violència del tot organitzada i sistemàtica, l'exercici de la qual, incloent-hi els excessos, no s'inscrivia com un acte protagonitzat pel soldat sinó com l'expressió directa de la voluntat dels seus superiors. Per això és necessari entendre el paper dels principals generals sublevats en la definició de la violència que va determinar el to de la guerra. Observem les seves pròpies declaracions:

"Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas." (Mola: Navarra, 1936)

"Hay que sembrar el terror... hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros." (Mola: Navarra, 1936)

"Los moros cortarán la cabeza a los comunistas y violarán a sus mujeres. Los canallas que aún pretendan resistir serán abatidos como perros.” (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen. Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los «rojos» preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable." (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"[Catalunya i el País Basc] (...) cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos. " (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

"¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!" (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

Tot aquest imperatiu de crueldat va ser rigorosament transmès a les tropes mitjançant ordres directes, rituals d'instrucció, accions disciplinàries, discursos radiofònics i propaganda; de manera que els soldats restaven tan obligats (oficial i moralment) com encoratjats (ideològica i emocionalment) a no tenir compassió, a practicar la tortura i el genocidi de la població civil per tal de fomentar el terror i afeblir la resistència de l'enemic. Els soldats del bàndol Nacional gaudien, com dèiem, de la cobertura jeràrquica de l'ordre militar, que els permetia actuar "a sang freda", obeïnt ordres, deshumanitzats i dissolts en l'anonimat de l'exèrcit, per a la qual cosa eren disciplinats d'acord amb les exigències de l'ofici. La valentia en el combat i la crueldat a l'enemic es valoraven de manera indissociada; ambdúes coses eren preuades en reconeixement mutu entre els soldats. Un reconeixement que es rebia dels veterans i dels oficials si es corresponia exemplarment. La pròpia assertivitat i l'actitud d'adhesió satisfactòria eren requeriments absoluts del Regular o del Legionario, de manera que el soldat ambiciós havia de demostrar en actes, més que no pas en paraules, la qualitat dels seus mèrits.

Es tractava d'una violència intregrada en aquella generació de militars per la llarga i recent experiència dels principals generals i de bona part de les tropes del bàndol sublevat a les guerres colonials al Marroc, on la repressió de les tribus locals havia assolit graus màxims de crueldat per justificacions racistes, de superioritat racial i de civilització, de manera ben reminiscent a la tradició de l'imperialisme colonial a iberoamèrica. Evidentment, aquest rerafons de racisme com a justificació del genocidi va ser traspassat a la Guerra Civil pels sublevats, que no quedaven satisfets amb la reducció de l'enemic sinó que en demanaven l'extermini.

Un altre factor diferencial, sovint subestimat, és el de la persecució sistemàtica de les dones a càrrec dels rebels. Assassinat, tortura, humiliació pública (pel ritual de rapar el cabell i beure oli de castor), violacions i abusos sexuals eren el càstig imposat a les dones que havien defensat l'alliberament del seu gènere durant la República. Moltes dones eren empresonades per tal d'obtenir la seva confessió sobre la identitat i implicació dels respectius marits i familiars en la guerra, i les que sortien de la presó havien de sofrir també les conseqüències psicològiques de la pèrdua d'aquells o dels fills. En contrast, tot i la freqüent presumpció de que les violacions de monges eren freqüents en la zona republicana, l'agressió a les dones en aquesta zona va ser relativament molt menor. És cert que en la zona republicana varen sofrir molèstia sexual unes dotze monges i varen morir 296, és a dir, que va ser atacat un 1'3% del clergat femení. Això és encara xocant, però tot i així d'una magnitud molt menor envers el destí que varen sofrir moltíssimes dones, probablement milers, a la zona rebel. Cal tenir en compte que el respecte a la dona formava part del programa de reforma de la República.

És significatiu que alguns diaris republicans condemnaven els excessos de tota mena dins la seva zona, mentre que els Nacionals no mostraven ni el més menor símptoma d'autocrítica en la seva premsa. D'altra banda, el govern de la República va permetre l'evacuació a fora del país de 10.000 empresaris rics, clergues i d'altres membres de la dreta. Una acció equivalent era impensable en el bàndol feixista.

Gràcies en darrer lloc al treball de Preston, podem recórrer a les xifres amb la major aproximació i profunditat fins ara obtingudes en la matèria, i trencar l'obscurantisme vigent, creat durant dècades de dictadura i mantingut pel pacte d'oblit que va condicionar la transició. Curiosament, ha resultat relativament fàcil per a l'historiador obtenir una xifra de la població executada pel bàndol republicà, proporcionada per l'expert José Luis Ledesma, tanmateix possible gràcies als esforços de les autoritats republicanes per identificar els cossos i a les posteriors investigacions de l'Estat franquista. En canvi, mesurar la matança en mans del bàndol vencedor resulta encara bastant difícil. El cas és que, ben entrat el desarrollismo (1961-1973) i durant els anys de transició a la democràcia (1975-1986), una quantitat immensa de documents, tones i tones d'arxius procedents de les diverses administracions, va ser deliberadament destruïda. No obstant, les investigacions dels historiadors durant els darrers vint-i-cinc anys permeten obtenir dades aproximades i verídiques al respecte. Heus aci un recull.

D'entrada, contemplem les xifres més generals.

• Total de morts durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): 500.000 persones aprox.
• Total de població exiliada durant la guerra: 450.000 aprox.

• Total de població civil represaliada a la reraguarda: 200.000 aprox.
• Total de combatents morts al front: 200.000 aprox.
• Morts en bombardejos i èxodes: Desconegut.
• Morts en camps de concentració a França o Alemanya: Desconegut.

Ara, centrem-nos en les dades sobre població represaliada. És a dir, morta després de ser reduïda o empresonada i no pas en combat.

• Població represaliada pel bàndol republicà: 49.272 (Possiblement més, especulant cap a 50.000)
• Població represaliada pel bàndol sublevat: 130.199 (Però es considera improbable que siguin menys de 150.000)
• Població represaliada per Franco durant la postguerra (1939-1950): 20.000 aprox.
• Membres del clergat represaliats pel bàndol republicà: 7000 aprox.

• Observació: Només durant la guerra, els sublevats varen represaliar el triple de població que el bàndol republicà!

D'altra banda, l'autor subratlla aquesta diferència en el particular dels municipis. En tots, excepte a Madrid, el nombre d'assassinats del bàndol sublevat va ser superior al del bàndol republicà. Sovint, per una diferència molt desequilibrada.

• Badajoz: 1437 víctimes de l'esquerra / 8914 víctimes dels rebels
• Sevilla: 447 víctimes de l'esquerra / 12507 víctimes dels rebels
• Cádiz: 97 víctimes de l'esquerra / 3071 víctimes dels rebels
• Huelva: 101 víctimes de l'esquerra / 6019 víctimes dels rebels
• Navarra: 0 víctimes de l'esquerra / 3280 víctimes dels rebels
• La Rioja: 0 víctimes de l'esquerra / 1977 víctimes dels rebels

A Alicante, Girona i Teruel, on la repressió republicana va ser important, la repressió rebel va ser igualment major.

En definitiva, cau pel seu propi pes el fals mite de que la repressió va ser equivalent (tan en quantitat com en intensitat) en ambdós bàndols. En la zona republicana, les represàlies es redueixen a una reacció concentrada en els primers sis mesos, en resposta visceral als bombardejos i les notícies d'atrocitats feixistes. En el bàndol feixista, es tracta d'una implacable guerra d'aniquilació i de dura repressió que no cessa d'escalar fins a la fi de la guerra i que té una important continuïtat en la primera dècada de dictadura. Cal tenir-ho ben present avui, quan els hereus apologistes dels vencedors i els qui no condemnen la dictadura no perden temps en tergiversar els fets ni en dimonitzar la República.

(*) NOTA: Cal entendre que el present article, fruit immediat de la lectura sorprenent de les vint primeres pàgines del llibre de Preston, no té un abast de comprensió suficient. De moment, seguiré llegint el seu llibre amb gran curiositat. 

Bibliografia:

• Paul Preston (2012). The Spanish Holocaust. Inquisition and Extermination in Twentieth-Century Spain. London: Harper Collins.

Internetgrafia:

• Ressenya del llibre a The New York Times.
• Entrada 'Spanish Civil War' a la Wikipèdia en anglès.
• Altres enllaços introduïts durant el text.

26/10/12