.jpg)
Introducció
M’he passat els darrers tres mesos provant diverses distribucions (distros) de Linux. Feia dues dècades que anava tastant l’Ubuntu i alguns dels seus flavours o sabors diversos, però fins ara mai li havia donat una oportunitat seriosa a cap sistema operatiu en Linux, més que per a reciclar algun ordinador antic que després no feia servir. El motiu de seguir igual amb els meus ordinadors principals era sempre el mateix: el meu grau de dependència amb el sistema operatiu Windows. Finalment, però, vaig decidir emprendre una transició personal de Windows a Linux, més que no pas una ruptura o canvi total, i he de dir que cada dia me'n alegro més de la decisió de "passar-me a Linux".
Abans de "passar-se a Linux", diria que cal tenir la suficient curiositat com per a emprendre un nou "viatge" pel que fa a l'ús de l'ordinador. Hauràs d'aprendre coses noves, mentre la teva comprensió general de l'univers de la informàtica es començarà a expandir. A banda d'això, hi ha consideracions essencials que són motiu per a tal canvi, com ara la privacitat, la gratuïtat i la llibertat de no estar lligat als interessos d'una o altra gran corporació com per exemple la Microsoft o l'Apple. Dit això, si compartiu la curiositat suficient i en teniu ganes o motius, us animo a fer el canvi.
Una altra cosa: abans d'instal·lar una distribució en Linux, és recomanable, quan no imprescindible, modificar el comportament del UEFI (entrant, durant l'arranc, al que abans s'anomenava la BIOS de l'ordinador) amb els següents canvis a fer: desactivació del Fast Boot (arranc ràpid) i del Secure Boot (arranc segur), opcions innecessàries que tan sols beneficiaven el Windows, tot i que en realitat no les necessita. Si no ho feu així, podeu tenir problemes quan procediu a instal·lar la distro de Linux.
Transició gradual vs ruptura total
Per què una "transició gradual" enlloc de "ruptura total" i què vull dir amb això? Em refereixo a que, enlloc d'esborrar el Windows i substituir-lo per un Linux, vaig optar pel que s'anomena una "instal·lació dual", és a dir, acabar comptant amb dos sistemes operatius en un mateix ordinador. És una opció que totes les distribucions de Linux ofereixen. Inicialment, vaig optar així per la possibilitat de que me'n penedís i que, de fet, em calgués tornar al Windows per algun motiu. "Més val ser previsor", vaig pensar. En realitat, estic molt content de tot el que he après amb el Linux i no em cal tornar a Windows per res. D'aquesta manera, he pensat que, en el futur, segons com evolucionin el Windows 11 i les següents edicions, decidiré si prescindeixo totalment d'aquest SO mentre em quedo segur amb el Linux. Recomano, per tant, una instal·lació dual quan no volgueu acomiadar-vos del tot de Windows i, senzillament, opteu per tenir-lo com a segona opció, potser per anar-lo abandonant paulatinament.
La pregunta que cal fer-se realment, abans de prosseguir, és: "Podré fer tot el que feia amb Windows en una distro de Linux?". Evidentment que es pot. Tasques d'oficina de tota mena, enregistrament i edició d'àudio o de vídeo, o fins i tot jugar a videojocs. Avui en dia, tot el que fèieu amb Windows (i de fet molt més) ho podeu fer amb Linux. Serà millor que cadascú ho comprovi per sí mateix. Probablement, haureu de dir adéu a alguns programes o aplicacions (com l'Adobe Photoshop i el Premiere) i atrevir-vos a provar-ne de noves (Gimp i Kdenlive són excel·lents substituts dels respectius exemples que he mencionat) que són programari lliure i gratuït. Potser encara, avui en dia, hi ha algun programa que he trobat a faltar, com era l'Adobe Dreamweaver. No he trobat encara, a data d'avui, un programa que el substitueixi bé del tot (només l'Apache NetBeans i d'altres que considero mers editors de codi). En general, però, he pogut respondre "sí" a la qüestió bàsica: Tot el que feia amb Windows ja ho puc fer amb Linux.
Consideracions per a una bona instal·lació dual
Molt important!: Més val no fer mai una instal·lació dual en un mateix disc dur, mitjançant particions del mateix. Windows i Linux fan servir formats diferents d'enregistrament i ordenació dels arxius (NTFS a Windows i, tradicionalment, tot i que n'hi ha d'altres, ext4 a Linux). Per aquest motiu, compartir un únic disc dur mitjançant particions no se'ls hi dóna gens bé a cap dels dos sistemes, generant errors i problemes que acaben amb la necessitat d'esborrar-ho tot o, fins i tot, amb l'avaria física del disc dur.
El que cal fer per a una bona instal·lació dual és comptar amb dos discs durs diferents, un per a cada sistema operatiu. El primer disc dur, a ser possible un d'intern, cal que tingui el Windows ja instal·lat. Comptant amb això, i segurs de que volem fer una instal·lació dual, ja podem instal·lar el Linux que ens agradi en el segon disc dur, extern o intern (recomanable que sigui intern per raons de velocitat i de seguretat). És clar que cal estar alerta i atents, durant la instal·lació del Linux, i triar el disc dur correcte que el nou OS ocuparà plenament. Amb un de 500GB en tindrem més que prou. Personalment, fa anys que, sempre amb un tornavís a la bossa, he "pescat" discs durs interns d'ordinadors llençats al carrer, i després no me n'han faltat pas quan ha arribat l'hora d'aprofitar-los. També m'ha sorprès que, en Linux, els programes no ocupen tant com ho fan d'altres programes equivalents a Windows (per exemple, la suite d'Adobe). A més, si emmagatzemeu les coses "de pes", com poden ser les col·leccions de vídeo i música, en discs durs externs, no haureu de patir per l'espai.
És clar que, sigui quin sigui el sistema operatiu, el més recomanable és emmagatzemar sempre una còpia de tot el que feu, inclòs els petits documents, en algun disc dur extern, de manera que el disc dur intern sigui exclusivament per al sistema operatiu i els programes instal·lats. D'aquesta manera, si cal esborrar i reinstalar-ho tot, teniu els vostres arxius segurs en una altra unitat. També és ideal que siguin dues còpies, les que teniu de tot, així com fer "backup" (còpia de seguretat) de tot el disc dur sencer. Per a Windows, és recomanable l'EaseUS Todo Backup Free (la versió gratuïta) i, per a qualsevol SO (Windows, Mac o Linux), us recomano el Rescuezilla.
Un cop enllestida la instal·lació dual del vostre Linux, comprovareu que cada vegada que enceneu l'ordinador se us demana (durant uns deu segons que compten enrere) que trieu el sistema operatiu amb què procedir. El predeterminat, si no trieu l'altre ni toqueu res, serà la distribució de Linux, perquè el propi menú pertany a aquest SO i el prioritza. Més avall, hi trobareu l'opció de carregar el Windows. L'ordinador procedirà amb l'arranc del sistema operatiu que trieu. Penseu que, cada vegada que encengueu l'equip o senzillament feu un reinici, caldrà triar l'opció que preferiu. És aquesta, potser, la petita pega d'una instal·lació dual... que ara teniu dos SOs i heu de triar cada vegada, en cada reinici.
En realitat, només hi veig una pega a la instal·lació dual. És en el fet que, com m'hi he trobat, haureu de compartir els discos externs, els quals segurament teniu en format NTFS, entre el Windows i el Linux. L'ideal, tot i que no és necessari, seria formatejar els nostres discos externs (havent recol·locat els continguts en un altre disc, per a retornar-los després) amb el format ext4, el propi de Linux; però el Windows és encara totalment incapaç (potser algun dia sí ho serà) de llegir aquest format. El problema que tenim, si mantenim els discs durs externs en NTFS, radica en la natura d'aquest sistema d'arxius, que de per si és propens a fragmentar-los dins el disc dur. Quan un arxiu està fragmentat o dividit en sectors diferents del disc dur, a l'aparell li costa més esforç i temps llegir-lo, tal i com si es tractés d'un fonògraf que ha de saltar d'un lloc a l'altre del disc de vinil per a llegir una "cançó fragmentada". Tanmateix, donat que l'NTFS és un format propi de Windows, és aquest el sistema operatiu que millor cura té d'aquests arxius. Per això, paradoxalment, quan feu copiar-enganxar d'un arxiu o d'una carpeta d'un lloc a un altre, el Windows tendeix a no fragmentar els arxius, mentre que el Linux sí que malauradament els fragmenta. Això requereix que, de tant en tant, feu una desfragmentació (es recomana el popular programa Defraggler) d'aquests discs durs externs des de Windows. Igualment, tot això de la fragmentació només afecta els discs durs tradicionals, els HDD, i no pas els SDD. De fet, no és gens convenient desfragmentar un SDD perquè no serveix de res i perquè es pot espatllar.
En cas que es tracti d'un portàtil i no volgueu haver de portar sempre un disc dur extern com "de remolc", és molt recomanable posar-hi el Linux de totes totes. És a dir, esborrar el Windows i deixar-hi només el Linux. De fet, els portàtils, per molt que siguin potents, tendeixen sempre a ser més lents que els ordinadors grossos, i amb Windows encara molt més. Poseu-vos-hi una bona distro de Linux i gaudireu de com hi flueix tot.
Per cert, parlant de portàtils... us recomano també que, durant la instal·lació del Linux, opteu per encriptar (dins d'opcions avançades) el disc dur. D'aquesta manera, si el perdeu o us el roben, no podran accedir absolutament mai als seus continguts. Se us demanarà sempre una paraula clau (password) tan bon punt arrenqueu la màquina. Això és a banda de la clau triada per a validar sempre l'usuari i la seva entrada (log-in), que és la clau que empreu normalment (pot ser la mateixa). També podeu triar fer el log-in sense clau: donat que ja l'haureu introduïda a l'arrencar i... per què haver de tornar-la a posar una segona vegada? A més, si opteu per encriptar el disc dur, veureu que, després d'introduir la clau en cada inici, se li fa una revisió ràpida al seu sistema d'arxius, en recerca d'errors; procés que podeu cancel·lar ràpidament si premeu Ctrl+C.
En el cas poc probable que sigui un ordinador tan antic que no té arquitectura de processador x64, sinó que la té de tipus x86/IA-32 (com els ordinadors dels '90 i els aproximadament anteriors a l'any 2003, durant la primera època del Windows XP), podeu cercar versions més antigues de la distro de Linux que hagueu triat.
Quina distribució triar?
Jo n'he provat unes set o vuit. Vejam... Ubuntu i tres o quatre dels seus "flavours", més: CachyOS, Linux Mint i Zorin OS. N'hi ha moltes, de distros, i cadascú podrà trobar la que més li agradi. D'entrada, però, i si no voleu dubtar-hi gaire, us recomano del tot el Linux Mint. Té tot el que se li pot demanar: Estabilitat i manca de problemes; tot funcionant des del principi; compatibilitat amb maquinari antic (té requeriments molt bàsics) i, tanmateix, bon rendiment de maquinari nou i potent, entre d'altres avantatges. Podeu consultar la Vikipèdia per a conèixer la història i característiques d'aquest o d'un altre sistema operatiu, si us interessa.
Al rànking de distrowatch.com, fa més d'un any que Linux Mint es troba en segon lloc. El primer lloc l'ocupa CachyOS, una distribució molt complerta que treu més bon rendiment del maquinari nou i potent, com els ordinadors destinats a jugar, gràcies a un nucli o Kernel propi que ha estat elaborat amb aquesta intenció. Tot i així us diré que, durant el mes i mig que he manejat el CachyOS a l'ordinador principal de casa, m'he trobat amb alguns problemes pràctics, com ara que no tracta amb prou "delicadesa" els arxius en format NTFS dels meus discs durs externs, provocant-hi errors de disc que acaben per desactivar-lo de la pròpia detecció dins el CachyOS. Un error que he trobat és freqüent en els fòrums, i que pel que sembla no té altra solució més simple que haver de carregar l'utilitat "chkdsk" (Check disk) d'inspecció i reparació de discs des de Windows mateix, per a reparar els errors comesos pel CachyOS. Mecachis! Aquest error important, entre d'altres motius, m'han fet optar per una altra distro.
Una altra que he tastat perquè pintava molt bé ha estat Zorin OS. Com el Linux Mint i d'altres distros amb l'entorn d'escriptori Cinnamon, Zorin imita molt bé, pel que fa a la intuïció que tenim assimilada de la "metàfora de l'escriptori", la composició de les coses que normalment presentava el Windows. Evidentment, si heu fet servir el Windows durant molt de temps i no voleu canviar a un entorn gràfic radicalment diferent, mantenint una distribució dels menús i de les icones que us resulti familiar, aquestes distribucions basades en el model d'escriptori Cinnamon són la millor opció. No obstant, considero que el Linux Mint en treu més bon partit, de l'escriptori Cinnamon (que li és propi), mentre que el Zorin dóna, diguem-ne, unes primeres capes de semblança amb Windows, malgrat que acaba conduïnt a finestres i menús més propis de l'Ubuntu. Un altre atractiu del Zorin que m'ha decepcionat és que presenta l'opcionalitat d'un escriptori tipus Mac, tot i que per a això cal pagar uns 50€ de diferència entre el Zorin gratuït i el Premium que conté aquesta opció d'escriptori. Llàstima... per als qui vénen de Mac. A més, en el Zorin també m'he trobat amb algun problema, com ara que donava error durant les actualitzacions perquè alguns dels servidors predeterminats, o bé no funcionaven durant uns dies, o bé ja no existien i hi figuraven caducadament (em va caldre eliminar-los de la llista).
Pel que fa a l'Ubuntu, senzillament... a mi no m'agrada gaire l'escriptori o entorn GNOME, amb els accessos a les aplicacions tot barrejats, acumulant-se en desordre, inclosos per mer ordre d'adquisició, dins un menú d'icones sense text que has d'organitzar tu mateix com pots. Prefereixo l'ordre categòric i alfabètic que ofereix l'entorn Cinnamon. Sobre d'altres consideracions, de tipus ètic, com ara que Ubuntu ha passat a ser el producte d'una empresa privada de programari lliure (Canonical), cosa que potser "traeix" d'alguna manera la idea original, no hi entraré perquè no n'estic ben informat. No obstant, he de dir que em va decepcionar la recent edició d'Ubuntu Cinnamon quan, tot just després d'instal·lar-la (i ho vaig fer dos cops), em vaig trobar amb que l'actualitzador no funcionava perquè havia estat malmès pel que semblava ser un virus que "robaba" a l'usuari root la propietat de l'aplicació. Alhora que apareixia l'error, se'm va obrir una finestra amb un missatge de Canonical que es disculpava per haver patit una intrusió recent. Tot plegat molt estrany i desafortunat.
Aquests i d'altres problemes que m'he trobat m'han dut a preferir la segona distribució en el rànking de totes: el Linux Mint, sobre el qual no en tinc cap pega. A diferència de les altres distros, en el Mint poques vegades m'ha calgut escriure comandaments al terminal. Les actualitzacions són freqüents i còmodes d'instal·lar i, com deia abans, tot rutlla perfectament. També, i això és important si teniu més d'un ordinador i els voleu connectar en xarxa, hi funciona molt bé l'aplicació samba, un programa de tipus daemon (que funciona constantment, "enrere" de l'escriptori, sense oferir entorn gràfic propi) i que cal instal·lar i configurar manualment (aquí s'explica com).
Conclusió
Veient el panorama empresarial i polític actual, amb la concentració de poder corporatiu de Microsoft, Google, Apple, etc. (en un altre article ja parlaríem de la plutocràcia, de la proliferació de l'autoritarisme en els governs o dels perills de la IA), trobo que cada dia són més els motius per a "passar-se a Linux" (i a navegar amb Mozilla Firefox i cercador Ecosia, afegeixo).
Als usuaris de Mac els hi diria el mateix que als de Windows, tot i que mai he tingut cap producte Apple i per això em faríeu callar. Però és que realment no entenc per què pagueu un ull de la cara, o un ronyó, per maquinari que gaudeix del fals mite d'estar "molt ben fabricat". Fa dècades que Apple construeix el seu maquinari a l'Àsia, pagant mà d'obra barata, com fan d'altres multinacionals. No m'ho crec pas que, avui en dia, un Mac estigui més ben fabricat que un HP, un Asus, un Acer o un Lenovo. I pel que fa a l'estètica tan pròpia (asèptica, blanqueta, rodoneta), al regust de la marca (exhibicionista, simplista) o la filosofia Apple i la mística que se li otorga a tot el que fa... doncs, francament, no crec que res d'això s'hi valgui la pasta gansa que pagueu.
En fi... com anava dient (abans d'haver-me encarnissat una mica en el darrer paràgraf): si us hi sentiu una mica inquiets i encuriosits, així com decidits a fer el canvi, us recomano fer el pas a Linux sense dubtar-hi més. Ah, i proveu tantes distros com volgueu, però no oblideu el Linux Mint com la més recomanable. No us en penedireu pas!
A.
ADDENDA:
Setmanes més tard he comprovat que, com ho feia el CachyOS, també el Linux Mint i, presumiblement, totes les distros de Linux, generen el mateix petit problema amb els arxius NTFS. No em refereixo tan sols a la fragmentació, sinó sobretot a que, de tant en tant, et trobes que el Linux ja no et dóna accés d'escriptura (sí encara de lectura) a determinat disc dur, extern o intern, que està en NTFS. El problema és que s'hi han generat errors i, en detectar-los sembla que, com a mecanisme de seguretat per a no empitjorar-ho, el Linux no et dóna més accés d'escriptura o modificació dels arxius d'aquell disc. El que s'ha de fer immediatament quan et trobes amb això és fer reinici i, des de Windows, executar l'eina CHKDSK per al disc afectat. El disc quedarà reparat en pocs segons i podrem continuar emprant-lo, amb Windows i/o Linux, fins a la propera vegada que el Linux torni a generar-hi errors. Així m'he trobat que va la cosa. Solucions per a evitar-ho? Vejam... tenim vàries opcions:
a) Formatejar els discs a format ext4, el de Linux (tot havent guardat els continguts en algun lloc per a volcar-los-hi de nou després), i deixar-los així llestos per a Linux, malgrat que renunciem del tot a l'accés des de Windows.
b) Accedir als discs en NTFS només des de Windows. Evitar fer-los servir amb Linux (des d'aquest, es pot sol·licitar de no muntar mai els discs que no volguem tocar).
c) Seguir fent un ús dual dels discs en NTFS, però fer-hi un CHKDSK, de tant en tant, des de Windows.
Personalment, opto per la tercera opció, per ara, deixant així que el problema persisteixi. En el futur, ja veuré què faig.
A.
