Tarot

No crec en l'esoterisme, ni la màgia, la divinació, l'astrologia, com tampoc crec en cap religió. Sóc un home ateu que confia en el laïcisme, la ciència i els essencials ideals de llibertat del pensament il·lustrat, em dic, així com en la raó i l'experiència com a formes de coneixement possibles de l'ésser humà.

Tot i així, avui la curiositat pel tarot m'ha vingut des dels jocs de taula. Darrerament n'he adquirit molts, d'aquests, com si de col·leccionisme es tractés. Des del Trivial Pursuit i l'Scattergories a La Guerra de l'Anell (temàtica Tolkien). En fi... Tot concloent la col·lecció, i decidint que ja no compraré més jocs de taula perquè ja no m'hi caben al prestatge designat i perquè el rampell consumista ja passava de mida, he comprat un petit darrer joc: les cartes del tarot.

En obtenir la bonica baralla de cartes (creades originalment el 1909 per un tal A. E. Waite, amb dibuixos d'inspiració medieval de la il·lustradora Pamela Colman Smith), haver llegit l'entrada a la Wikipèdia sobre el nom "tarot" i seguidament començar a llegir la guia que he comprat¹ a banda, me n'he adonat del que tan sols sospitava remotament i després de no prestar-hi mai cap atenció. M'he adonat, paulatinament, de que hi pot haver una entesa entre el meu pensament racional, ateu i escèptic, amb el tarot entès com a "joc" i prou, a banda de la qualificació de màgic que altres li vulguin atribuir en algun grau.

Històricament, el tarot era (i ha seguit essent, en part) un joc de cartes (semblant al pòker per la naturalesa similar de les cartes), sorgit a la Itàlia del Renaixement i paulatinament difós per gairebé tot el món occidental. Curiosament, Anglaterra i la península Ibèrica (Espanya i Portugal) han estat les excepcions durant la història moderna (segles XV-XVIII), perquè el tarot gairebé no s'hi va introduir. Suposo que, tan pel component purità de l'Església anglicana a Anglaterra com per la rigidesa catòlica a Espanya o Portugal, s'hi feia impermeable i difícil qualsevol possibilitat de difusió del tarot, probablement entès com a pràctica de bruixeria en aquests imperis. No obstant, a Itàlia i a França, així com a Alemanya, el tarot va gaudir de major difusió i popularitat. Això és des d'un principi, com us deia, com a joc de cartes.

Imagino que és probablement pel potencial simbòlic de les imatges i els subjectes o temes que representen originalment les seves cartes (el penjat, el babau, la mort, l'emperador, etc., les cartes anomenades "arcana major"), amb tot el seu caràcter dramàtic i misteriós, que dos segles després de la seva invenció el tarot va començar a popularitzar-se com a pràctica relacionada amb l'esotèric (fascinació Occidental per allò misteriós) i el metafísic (etim.: "més enllà de la física", sobre la natura del món o cosmos i sobre la vida humana). Durant el segle XVIII, dos autors francesos, Antoine Court i Jean-Baptiste Alliette, varen començar a conceptualitzar i popularitzar el tarot com a fenòmen esotèric i ritual ocultista, de manera que s'atribuïren a les cartes les "qualitats màgiques" i una altra finalitat: la divinació.

En resum... M'he comprat el tarot com a "joc de misteri" o com a "instrument màgic"? Diria que, de fet, com a "joc de màgia" (igual que ho era aquell "Magia Borrás"); però cal entendre, pel que he començat a llegir (el llibre que he comprat comença prou bé amb les consideracions del pròleg), que el tarot no es pot considerar pas un instrument divinatori. Si ho féssim, quedi clar, recauríem en l'absurd, en l'error intel·lectual, en la falsedat. No obstant, suposo que la suspensió d'incredulitat provocada per la lectura fa que alguns conceptes misteriosos, com ara parlar "d'energia" o de "connexió" siguin luxes que sí es permet l'autora del llibre. Els entenc de manera metafòrica i no me'ls prendré seriosament durant la lectura, ho tinc més clar que l'aigua.

M'atreviria a concloure que cal considerar el tarot esotèric com un joc, lúdic en la seva natura, consistent en "estimular" la pròpia capacitat racional d'explicar-se la pròpia experiència. És a dir, un joc que fa pensar sobre un mateix com a subjecte en relació amb tots els grans temes de la vida humana. No és d'estranyar que el tarot està concebut des d'un cert antropocentrisme (versus teisme), i per tant des d'una perspectiva que té sintonia amb l'humanisme de l'època i el lloc en què va sorgir, la Itàlia del s.XV. El tarot no és un instrument que connecti pas amb la màgia o amb el diví, tot i que sí genera un cert misticisme i té un toc de misteri, probablement deguts als personatges i temes de les cartes. Es genera, fins i tot, una aparença de màgia en la situació de la lectura. Però això ja són fantasies. Tot plegat, la cosa funciona mitjançant la suggestió d'idees. Cadascú serà lliure, d'acord amb la seva educació o el seu coneixement i creences, d'explicar-se amb què coi "connecta" el tarot. Al meu parer, el tarot és tan sols un joc que, en definitiva, proposa una manera més de "meditar". És a dir, tot jugant (això vol dir no prendre-s'ho mai de manera massa seriosa) a interpretar-nos. Aturar-se a relaxar-se (jo fumo i prenc un tè) i fer introspecció; explicar-se les pròpies experiències, de manera no del tot racional, tot entenent i acceptant que no sóm purament racionals. Així passem a comprendre també de manera intuïtiva, suggerida (mitjançant els símbols de les cartes) i guiada, allò que ens expliquem. Al cap i a la fi, aquest "jugar a interpretar-nos mitjançant la indagació" el fem constantment i amb tot en la vida (des d'un parar la orella a la música, a uns versos, escoltar un aforisme, o dedicar un somriure a una coincidència). El tarot no és més que un estímul extern, tan inofensiu com un parxís o uns escacs, amb la peculiaritat de convidar a procurar la indagació sobre un mateix (o si es vol, sobre un altre).

No he llegit ni quatre pàgines del llibre que us deia, que en aquest cas ja miro d'afrontar-lo degudament, és a dir, amb prudència, alhora que amb curiositat escèptica. L'autora hi contribueix, de moment, perquè sembla que apunta a una interpretació laica del tarot. El títol (el podeu veure a peu de pàgina) és curiosament ben llarg, digne d'un tractatus titul·lat a l'estil de l'Europa de la modernitat (s.XV-XVIII). Bona tria d'estil, trobo. Un cop a dins, la lectura és planera i es pot devorar de pressa. Ja veurem com va. Com us deia, porto només 4 pàgines.

He de dir que, curiosament, la primera prova que he fet (agafar tan sols una carta) ha resultat molt fructífera. Tota una aventura. Això ho ha accentuat la reiteració de tornar a agafar una sola carta per segon cop i trobar-me que era la mateixa! L'enorme casualitat m'ha proporcionat la idea de màgia o meravella, la qual cosa ha estat graciosament sorprenent. Detallaré amb precisió el que ha passat:

1. He tret la baralla del seu embolcall o caixa, per primera vegada.

2. La primera carta que he vist a la baralla, primera en sentit "boca amunt", era "el carretó de combat". Ni la coneixia pel nom ni per res.

3. He remenat molt i molt bé la baralla, durant una bona estona.

4. He triat una carta a l'atzar, retirant-la del centre de la baralla. Era la mateixa que abans: "el carretó de combat"!

5. He tornat la carta a la pila i he procedit a cercar els possibles significats del "carretó de combat" al llibre.

M'he sorprès. Tot tenia molt a veure amb el meu status quo i les inquietuds personals vigents des dels darrers anys. El significat, en síntesi i en les meves paraules, de "preparació" per a un canvi d'hàbits o actituds, per a la qual hi ha intenció i propòsit, com abans de començar quelcom, sense que estiguin garantides la disciplina i rigor necessaris per dur-ho a terme (això ho ha de posar un mateix i en la pràctica). La indagació ha estat ràpida com un llampec. I, per si no n'hi ha prou, el símbol astrològic d'aquesta carta és el Cranc, el meu signe! En fi, molt divertit i entretingut, això del tarot. Un joc, com us deia, per a "meditar" o indagar sobre un mateix en un moment donat. Tan senzill com això.

L'autora del llibre referit recomana escriure un diari sobre l'ús que fem del tarot. Bé, jo he anat escrivint un diari per a mi i ho porto fent d'ençà que tenia 20 anys, de manera que, si un dia agafo les cartes i em deixo suggestionar pel que em trobo, des d'ara en prendré nota sota el títol "tarot" dins de l'entrada corresponent al meu "etern" diari. No és una promesa, això de jugar al tarot sovint, però puntualment pot ser divertit.

P.D. 1: Algun amic ja em proposava, en clau de broma, de disfressar-me amb caputxa i fer el capullo, com un endeví en clau de farsa o comèdia, davant una càmera. Ha ha ha! Més val que no.

P.D. 2: Resulta que, en realitat, he comprat no una sinó dues baralles de tarot (les dues eren molt boniques i no era capaç de decidir-me per una). De la segona, quan l'he extret de l'embolcall-capsa, amb la golafreria de voler repetir una experiència com la de la primera baralla, n'he volgut triar una carta, i així ho he fet (no recordo quina; era una de tipus "arcana menor", és a dir, d'un pal amb un nombre determinat, les similars a la baralla del pòker). Aleshores me'n adono que abans s'havia quedat una carta a la capsa... per tant la que realment he separat primer del joc. La miro... De debò no és altra que "el boig". Ha ha ha ha ha!

1. Caponi, Stefanie.: "Guided Tarot: A beginner's guide to card meanings, spreads, and intuitive exercises for seamless readings". (Zeitgeist -divisió de Penguin Books-, Londres, 2020).