M'he decidit a escriure aquesta entrada al meu blog arran de la polèmica desencadenada per un curtmetratge en el qual vaig participar com actor. El curt és una peça de ficció, concretament del gènere de terror de tipus gore i trash, o així tinc entès, que inicialment va ser feta amb propòsit merament recreatiu i humorístic (si goso interpretar així la intenció del seu director, en Carles, que és un vell amic de tota la vida) malgrat que, inesperadament, l'obra ha resultat transgressiva i provocadora. El curtmetratge es diu "Calçot Attack BCN" (realitzat durant el 2022 per Immortal Films, una humil productora d'aficionats a la qual pertanyo) i, d'ençà que va ser enllestit, el curt s'ha difós en un grapadet de festivals de curtmetratges de terror arreu de Catalunya, alguns dels quals l'han premiat d'alguna manera.
D'entrada, confesso que el curtmetratge no és del meu gust. Honestament, no és el que jo faria... i no seria capaç de ser-ne l'autor. No obstant, les circumstàncies m'empenyen, no tan sols a sortir en la defensa del seu autor i de tot l'equip que el va fer, sinó també a reflexionar una mica envers la polèmica manifestada per alguns detractors que semblen tenir molt clar que l'obra és ofensiva i mereix ser desqualificada. Em manifesto en contra d'aquesta posició alarmista i de possibles atacs personals, com el que va rebre el meu amic autor del curt, en forma d'un correu electrònic escrit per algú que es confessava personalment ofès i intentava titllar el curt com a producte de mal gust.
He llegit aquest correu electrònic i trobo que el text d'aquell detractor, a qui no conec de res, no és altra cosa que una resposta "en calent", una rabieta personal precipitada, amb paraules paternalistes, en un escrit poc treballat i plè de subjectivitats. En aquest correu, l'obra ha estat qualificada d'homòfoba.
En primer lloc, crec que hem de partir de que juguem a experimentar (aquesta era la sensació que tenia jo quan actuava al curt) quan juguem a l'art, especialment quan ho fem en un context de democràcia. És a dir, un context on les regles diuen que cal acceptar la pluralitat d'aportacions en la seva total i absoluta suma, incloent-hi les que puguin arribar a esdevenir incòmodes o fins i tot execrables per a algú. En aquest context, del qual més val no sortir-ne, l'única veritat absoluta dins les regles de joc és la pluralitat, i això és malgrat la possibilitat d'ultrança.
Crec que és implícit, d'entre les regles de joc actuals, el dret de rebatre. Només faltaria que no fós així! Però considero que cal rebatre dins el joc, és a dir, amb una altra obra, una nova peça d'art. Si no t'agrada aquesta esculptura, fes-ne una altra, o fes-ne trenta, i fés-ho com a tu t'agrada i com creus que ha de ser. Aquella obra és la seva, i aquesta és la teva. I punt. Això és, crec, un valor essencial d'entre els que caracteritzen la cultura i l'art contemporanis (a Occident), fonamentats en el dret de participació amb inclusió de tothom, fins i tot de les minories. Una fita original de la Il·lustració que ha trigat molt a calar i a desenvolupar-se, i que té la seva plenitud en la contemporaneïtat. Per molts defectes que tingui el marc sociopolític en què vivim, la llibertat d'expressió és tan necessària com essencial de mantenir.
El
que crec que no es pot fer és sortir del joc
i tractar de carregar-se la
petita obra
d'art "a
martellades",
ja sigui l'esculptura amb
un martell, cremant llibres o, com en el cas
d'un modest exercici
de cinema, amb maniobres de
desqualificació i denúncia
mitjançant altres mitjans
aliens a l'art, com ara el
recórrer a la llei o merament
al
poder executiu que t'otorga
un sagradíssim càrrec de
gestor en un festival de cinema.
Això és jugar brut. No s'hi valen eines que no
siguin
inherents a l'obra. Cal respectar l'existència de l'obra. Sempre. Si
no, benvolguts i benvolgudes, podem passar de tot i matar-nos tots
a trets o a pedrades com a
primitivistes que podem
arribar a ser els humans.
L'art, entre d'altres coses, és una pràctica o eina que, com les paraules, no té perquè ser inofensiva. No siguem ingenus, o bé coherentment hauríem de prohibir la burla, la farsa, la paròdia, la sàtira... i així fins a qualsevol forma de comèdia que, directa o indirectament, amb subtilesa o sense, amb "bon gust" o sense, qüestioni quelcom, ja sigui des de l'irracional o amb voluntat de convèncer.
De
fet, tinc la impressió de que, fins que no s'ofèn algú, no
n'arribem a parlar seriosament. Una llàstima quan això té lloc! En aquest sentit, reconec que l'ofès,
amb el correu al meu amic (el vaig llegir un parell de vegades) m'ha
fet reflexionar, i inevitablement l'hi ho agraeixo. Em sap greu des
del cor que, quan ofendre no era una intenció pretesa, algú es molesti
personalment a partir del curtmetratge que vam fer. Un producte que no ha estat pensat per a ell
ni per a ofendre ningú d'un o altre col·lectiu a qui l'ofès pugui
pertànyer. No obstant, l'art és així. Pot ofendre, i no sempre emprat
com un arma. De vegades l'obra és indirectament ofensiva,
amb voluntat de remoure i qüestionar, no de destruïr, i de vegades
ho és involuntàriament, sense voler. L'art pot resultar
ofensiu per a algú, fins i tot per a tothom. És un aspecte tràgic
propi de l'art, m'atreviria a dir, que té el seu paral·lel en la
vida humana, la qual no sempre emana felicitat.
En
segon lloc, podríem preguntar-nos fins a quin punt es pot considerar
que una obra és categòricament "de mal gust" en el
context actual de la cultura contemporània. Mireu... jo tinc la
impressió que el gag aquell del genial Millán
Salcedo, el del "ej que mi marido me pega",
que tenia per corol·lari la mort del marido i la frase "...y ahora quién me va a pegar a mí?" va ser gaudit per mil·lions de persones quan el vam veure per la
tele en el tombant de la dècada dels 80/90, i, curiosament,
avui en dia, les possibles variacions de significat i interpretacions que el qüestionin seran més nombroses, perquè sóm més els homes i dones que anem
assumint les conquestes del feminisme. Al meu parer, el gag mai va ser malintencionat, tot i que amb el temps sembla incrementar la seva capacitat d'ofendre. De fet, cal reconèixer que retrata bé, com d'una sola pinzellada, el fenòmen de la dona masclista (el masclisme no és un mal exclusiu dels homes!). Tan sí com no, una amiga em va dir una vegada que, per valorar si algú t'ha ofès, el que has de tenir en compte és la seva intenció. "La intenció és el que compta", em va dir.
Potser el "gust" és, en bona mesura, una qüestió generacional? Tot plegat és un procés de temps, al llarg del temps, una diacronia. Excepte l'obra d'art! Que és un fenòmen puntual, sincrònic. En societat acceptem, per tant, que l'obra d'art existeixi. No la destruïrem. I ho acceptem perquè individualment pot ser oblidada, perquè la pots ignorar. Un esforç difícil, de vegades, quan et donen la tabarra, mitjançant mitjans aliens a l'art, com ara la publicitat per tot arreu i "fins a la sopa", com és el cas de Davidbisbales i Txaquiras i un llarg et cetera... Aquests personatges-producte televisius tan pesats que no pots evitar trobar arreu encara que no vegis la tele, i que de vegades vé de gust "afusellar", i que em fan pensar en la tercera qüestió...
Cal preguntar-se, en tercer lloc, el següent: Crec en la censura? A respondre sí o no, perquè en darrer terme no hi ha terme mig! Personalment, tot i que de vegades l'agrairia, crec que més val no creure-hi. Cal recordar les regles de joc de l'art en la societat en què vivim. Cal entendre que la interpretació de l'art, a diferència de l'Antiguetat i de l'Edat Mitjana, ja no recau (i crec que no ha de tornar a ser com aleshores) a càrrec del discurs oficial del poder polític establert, sinó que pot ser personal. Interpretació personal, al lliure albir de l'individu, de la persona, ja sigui d'un col·lectiu o altre, d'aquí o d'allà. La solució, si necessiteu censura, és el dret d'ignorar i menysprear, personalment, com a individu i aleshores tan profundament com vulguis, aquell o aquella obra d'art. Aquest és també un dret ineludible en les regles de joc que diem.
Us
en donaré un altre exemple, d'obra. La pel·lícula Robocop (1987) de Paul
Verhoeven. L'anècdota de quan la vaig veure per
primera vegada em sembla il·lustrativa d'un cas en què l'art arriba
a ofendre, en alguna ocasió, més enllà de la irritació i fins al total rebuig. Vaig
llogar la cinta VHS de Robocop quan jo tenia uns 10 anyets i
estava a ca l'àvia, sol amb ella (l'avi havia comprat el primer
vídeo reproductor que havíem vist mai). Mentre veia la pel·li, jo patia per l'àvia, quan ella sortia de la cuina preocupadíssima i disgustada
cada vegada que escoltava una escena massa violenta, que és cada dos per tres en aquella pel·li. Després de l'escena del personatge
Emir i aquell "ayúdameeeee", per empatia amb l'àvia, vaig haver d'aturar el vídeo
perquè ja n'havíem tingut prou. Vaig aplicar la censura jo mateix,
patint per l'àvia i per mi. I ho vaig fer de manera individual. Més
tard vaig veure la peli sencera, tot sol.
El detractor principal del nostre curtmetratge, el de la carta al meu amic Carles, li deia, si no recordo malament (no trobo el text i no puc citar-lo, ni recordar si volia ser més o menys despectiu) que, en altres paraules, la meva actuació era quelcom així com un pretensiós exercici de comicitat proper al dels primers treballs de l'Andrés Pajares, deia. Alhora, el crític intentava, de manera veritablement paternalista, argumentar que en Carles patia de mal gust, d'un mal gust propi del feixisme i de conductes similars.
Tornant a l'anècdota de la meva àvia i el Robocop de Verhoeven... Us diré que la meva àvia va viure el feixisme en el seu context real. Sabreu que la IIa República va aconseguir escolaritzar el 80% de la població infantil espanyola, una fita que el feixisme de Franco va pràcticament destruir amb el Nacionalcatolicismo. Per això la meva àvia va haver de deixar l'escola, als 14 anys, i treballar 14 hores diàries a la fàbrica tèxtil. De vegades venien inspectors, funcionaris addictes al règim, que acceptaven els soborns dels empresaris i feien la vista grossa sobre la minoria d'edat de les nenes treballadores, quan no merament eren totes amagades en una sala oculta durant la inspecció. Això sí és el franquisme, amics meus. Com a mínim per a la meva àvia. Per a mi, a més, també ho és el relat d'un percentatge important de la meva familia paterna represaliada (tiets-avis afusellats a Montjuïc pels Nacionales, quan varen entrar a Barcelona durant el 1939, o d'altres tiets-avis exiliats per sempre a França; més l'avi patern empresonat per haver lluïtat a l'Ebre, el besavi matern que també hi va lluitar... etc.). Per això, quan algú li diu al meu amic que es comporta com un feixista i que la meva actuació és pròpia d'un actor addicte a l'estúpid règim, ho considero una falàcia ofensiva i francament em bull la sang.
És fàcil recaure en el que els francesos, que de vegades tenen quelcom de jacobins, anomenen el bon pensant, és a dir, el personatge que, en el terreny de la política, es conforma còmoda i plenament amb el còdex moral predominant, sovint per treure'n avantatges personals i sense ser capaç de qüestionar-lo. A més, avui és molt típic, en els parlaments de tot arreu, la cultura de l'insult i les comparacions barates, com és el titllar-se de nazi i de Hitler entre uns i altres patèticament, tot descuidant la resolució efectiva de res. En això, en la rabieta d'algun bon pensant, crec que recau la crítica més el·laborada que ha rebut el nostre curt. Però això no és just, ni adequat, ni res que valgui la pena prendre's seriosament.
No entenc, d'altra banda, com es podria dirigir un festival de curtmetratges de terror i adoptar en la gestió del mateix una actitud que, mostrant rebuig al dret de participar per a un o altre curtmetratge, implanti el requisit de que cal ser súper inclusiu i súper simpàtic o no pots participar en un festival de terror. Més valdria desviar els esforços d'aquesta gestió cultural al Club Súper 3 (el programa infantil aquell de la TV3) o als Mundos de Yupi (aquell altre), perquè, a diferència del programa infantil, que sí ha d'estar vigilat, el programa de terror sí inclourà la violència i en un grau superlatiu. Aquesta recreació i passió per plasmar i dibuixar el mal, que crec li és pròpia al gènere del terror, no tan sols pot ser física, perquè també pot ser moral. Ara bé... Una cosa és veure Schindler's list (Steven Spielberg, 1993), esplèndida pel·lícula que retrata el que varen ser episodis històrics de veritable terror humà i genocidi, i l'altra és veure el nostre Calçot Attack BCN, que té menys pretensions que un cigró i no està pensat per a ofendre ningú.
Com
a humans, tots tenim, de manera inherent, la capacitat d'enrabiar-nos
i d'odiar, quan no de riure, especialment quan les emocions prenen el
control sobre la capacitat de raonar. Com un nen jugant amb ninots,
pots imaginar el teu Auschwitz a mida, amb cabuda per als teus enemics i comandat per la teva altíssima
persona, o simplement imaginar que
rebentes la cara d'un o altre capullo amb una destral. Per això
juguem a l'art, entre molts d'altres motius possibles, perquè podem
fer aquestes coses sense prendre mal i canalitzar així les emocions negatives. No és altra cosa que un joc...
Al cap i a la fi, en un curtmetratge de tipus gore i trash, tot és ficció en un mer joc artístic, i tan el Robocó com el Fredicrugue o els tomàquets assassins i l'execrable Calçot Attack BCN són pràctiques (ja siguin amateurs o ben bé d'un ofici establert) que no tenen pas cap transcendència en la immensitat del món i del cosmos. A la meva àvia no li agradarà el Robocop, però concordo amb ella que aquestes coses, com el curt de Calçot Attack BCN que mai li ensenyaré, són tonteries i punt.
