English C1 level... acquired!

I'm feeling happier than I felt in years. After decades of obsessive immersion into the English language, some courses at the EOI and the EIM-UB, plus studying on my own and enjoying it every day, I finally gathered up my courage, went up to the exams and obtained an official certificate for the C1 level. I did it!

Learning a language is a never-ending story and quite an adventure. I remember when I began with English, seriously speaking. It was September 2002, and I was 23. I had never studied this language before, besides the EGB (primary school) little experience, which I guess had been a minimal attempt by the school to teach kids, though not being enough to reach an A1 level. After that, I went to High School, but somehow there I chose Italian as a secondary language instead of French or English. During that time, I became so very thirsty for it... but had still to wait. Finally, as I started at the University, I also began to study English at an EOI in Barcelona (the one in Drassanes).

It was the beginning of a love relationship with the English language, as I was finally starting to learn it properly. I was very motivated and kept a good pace in class. Very soon, I was reading literature in the original English for the first time, including those many novels which I had loved as a child yet only being Catalan or Spanish translations. It was fascinating... rescuing all the literature in English of my youth, re-discovered at last in its original language, plus I've been reading whatever would come into my hands during these years, and it's been a joy.

Since I started the immersion, the same has been happening with movies and music. I finally was able to watch (and not in VHS anymore) what cinema I had loved but only known before with dubbed audio or translated subtitles. I could also, from then on, hear distinctly and understand the lyrics of a song, etc.

In 2006, I went to London for the first time and spent a fortnight there. I went alone, but had some experiences talking to locals (and foreigners) at the hostel and around the city. Going there was my way of celebrating my joy with the English language. I even took the train to Oxford, and then Cambridge, willing to see those University towns. I remember sitting on a bench inside the Merton College, in the same space where somebody could have been lectured by Tolkien himself while the professor taught there. Such pilgrimages were just my attempts to wake some kind of epiphany in me that would make me feel more committed towards learning the language. Because the more you learn a language, the keener is the sense that you still don't know much of it, that there's a lot to learn.

Anyway... after three years since I had started, I obtained the First Certificate (B1 or Intermediate level) at the EOI in Barcelona. Later on, having studied on my own, I went up to the exams for the B2 (Upper-intermediate level) at the Girona EOI, and succeeded. Recently, this past July to be exact, I've finally coursed an online express modality at the EIM-UB, going up to final exams that I've passed. Therefore, I've officially acquired the C1, the Advanced level.

I feel so proud. I needed this. To think that now I have (officially) the same linguistical competence (not really, or is it so?) in English as in Catalan or Spanish, my native languages, is a satisfactory feeling after all this time and effort. Moreover, I encourage everyone to learn languages. The many the better (and easier it gets). It's never too late to begin that journey!

With love,

A.

Chomsky: about A.I. (interview)

Noam Chomsky

(interviewed by C.J. Polychroniou)

Speaks on What ChatGPT Is Really Good For

Link here: https://chomsky.info/20230503-2/

Calçot Attack BCN

M'he decidit a escriure aquesta entrada al meu blog arran de la polèmica desencadenada per un curtmetratge en el qual vaig participar com actor. El curt és una peça de ficció, concretament del gènere de terror de tipus gore i trash, o així tinc entès, que inicialment va ser feta amb propòsit merament recreatiu i humorístic (si goso interpretar així la intenció del seu director, en Carles, que és un vell amic de tota la vida) malgrat que, inesperadament, l'obra ha resultat transgressiva i provocadora. El curtmetratge es diu "Calçot Attack BCN" (realitzat durant el 2022 per Immortal Films, una humil productora d'aficionats a la qual pertanyo) i, d'ençà que va ser enllestit, el curt s'ha difós en un grapadet de festivals de curtmetratges de terror arreu de Catalunya, alguns dels quals l'han premiat d'alguna manera.

D'entrada, confesso que el curtmetratge no és del meu gust. Honestament, no és el que jo faria... i no seria capaç de ser-ne l'autor. No obstant, les circumstàncies m'empenyen, no tan sols a sortir en la defensa del seu autor i de tot l'equip que el va fer, sinó també a reflexionar una mica envers la polèmica manifestada per alguns detractors que semblen tenir molt clar que l'obra és ofensiva i mereix ser desqualificada. Em manifesto en contra d'aquesta posició alarmista i de possibles atacs personals, com el que va rebre el meu amic autor del curt, en forma d'un correu electrònic escrit per algú que es confessava personalment ofès i intentava titllar el curt com a producte de mal gust.

He llegit aquest correu electrònic i trobo que el text d'aquell detractor, a qui no conec de res, no és altra cosa que una resposta "en calent", una rabieta personal precipitada, amb paraules paternalistes, en un escrit poc treballat i plè de subjectivitats. En aquest correu, l'obra ha estat qualificada d'homòfoba.

En primer lloc, crec que hem de partir de que juguem a experimentar (aquesta era la sensació que tenia jo quan actuava al curt) quan juguem a l'art, especialment quan ho fem en un context de democràcia. És a dir, un context on les regles diuen que cal acceptar la pluralitat d'aportacions en la seva total i absoluta suma, incloent-hi les que puguin arribar a esdevenir incòmodes o fins i tot execrables per a algú. En aquest context, del qual més val no sortir-ne, l'única veritat absoluta dins les regles de joc és la pluralitat, i això és malgrat la possibilitat d'ultrança.

Crec que és implícit, d'entre les regles de joc actuals, el dret de rebatre. Només faltaria que no fós així! Però considero que cal rebatre dins el joc, és a dir, amb una altra obra, una nova peça d'art. Si no t'agrada aquesta esculptura, fes-ne una altra, o fes-ne trenta, i fés-ho com a tu t'agrada i com creus que ha de ser. Aquella obra és la seva, i aquesta és la teva. I punt. Això és, crec, un valor essencial d'entre els que caracteritzen la cultura i l'art contemporanis (a Occident), fonamentats en el dret de participació amb inclusió de tothom, fins i tot de les minories. Una fita original de la Il·lustració que ha trigat molt a calar i a desenvolupar-se, i que té la seva plenitud en la contemporaneïtat. Per molts defectes que tingui el marc sociopolític en què vivim, la llibertat d'expressió és tan necessària com essencial de mantenir.

El que crec que no es pot fer és sortir del joc i tractar de carregar-se la petita obra d'art "a martellades", ja sigui l'esculptura amb un martell, cremant llibres o, com en el cas d'un modest exercici de cinema, amb maniobres de desqualificació i denúncia mitjançant altres mitjans aliens a l'art, com ara el recórrer a la llei o merament al poder executiu que t'otorga un sagradíssim càrrec de gestor en un festival de cinema. Això és jugar brut. No s'hi valen eines que no siguin inherents a l'obra. Cal respectar l'existència de l'obra. Sempre. Si no, benvolguts i benvolgudes, podem passar de tot i matar-nos tots a trets o a pedrades com a primitivistes que podem arribar a ser els humans.

L'art, entre d'altres coses, és una pràctica o eina que, com les paraules, no té perquè ser inofensiva. No siguem ingenus, o bé coherentment hauríem de prohibir la burla, la farsa, la paròdia, la sàtira... i així fins a qualsevol forma de comèdia que, directa o indirectament, amb subtilesa o sense, amb "bon gust" o sense, qüestioni quelcom, ja sigui des de l'irracional o amb voluntat de convèncer.

De fet, tinc la impressió de que, fins que no s'ofèn algú, no n'arribem a parlar seriosament. Una llàstima quan això té lloc! En aquest sentit, reconec que l'ofès, amb el correu al meu amic (el vaig llegir un parell de vegades) m'ha fet reflexionar, i inevitablement l'hi ho agraeixo. Em sap greu des del cor que, quan ofendre no era una intenció pretesa, algú es molesti personalment a partir del curtmetratge que vam fer. Un producte que no ha estat pensat per a ell ni per a ofendre ningú d'un o altre col·lectiu a qui l'ofès pugui pertànyer. No obstant, l'art és així. Pot ofendre, i no sempre emprat com un arma. De vegades l'obra és indirectament ofensiva, amb voluntat de remoure i qüestionar, no de destruïr, i de vegades ho és involuntàriament, sense voler. L'art pot resultar ofensiu per a algú, fins i tot per a tothom. És un aspecte tràgic propi de l'art, m'atreviria a dir, que té el seu paral·lel en la vida humana, la qual no sempre emana felicitat.

En segon lloc, podríem preguntar-nos fins a quin punt es pot considerar que una obra és categòricament "de mal gust" en el context actual de la cultura contemporània. Mireu... jo tinc la impressió que el gag aquell del genial Millán Salcedo, el del "ej que mi marido me pega", que tenia per corol·lari la mort del marido i la frase "...y ahora quién me va a pegar a mí?" va ser gaudit per mil·lions de persones quan el vam veure per la tele en el tombant de la dècada dels 80/90, i, curiosament, avui en dia, les possibles variacions de significat i interpretacions que el qüestionin seran més nombroses, perquè sóm més els homes i dones que anem assumint les conquestes del feminisme. Al meu parer, el gag mai va ser malintencionat, tot i que amb el temps sembla incrementar la seva capacitat d'ofendre. De fet, cal reconèixer que retrata bé, com d'una sola pinzellada, el fenòmen de la dona masclista (el masclisme no és un mal exclusiu dels homes!). Tan sí com no, una amiga em va dir una vegada que, per valorar si algú t'ha ofès, el que has de tenir en compte és la seva intenció. "La intenció és el que compta", em va dir.

Potser el "gust" és, en bona mesura, una qüestió generacional? Tot plegat és un procés de temps, al llarg del temps, una diacronia. Excepte l'obra d'art! Que és un fenòmen puntual, sincrònic. En societat acceptem, per tant, que l'obra d'art existeixi. No la destruïrem. I ho acceptem perquè individualment pot ser oblidada, perquè la pots ignorar. Un esforç difícil, de vegades, quan et donen la tabarra, mitjançant mitjans aliens a l'art, com ara la publicitat per tot arreu i "fins a la sopa", com és el cas de Davidbisbales i Txaquiras i un llarg et cetera... Aquests personatges-producte televisius tan pesats que no pots evitar trobar arreu encara que no vegis la tele, i que de vegades vé de gust "afusellar", i que em fan pensar en la tercera qüestió...

Cal preguntar-se, en tercer lloc, el següent: Crec en la censura? A respondre sí o no, perquè en darrer terme no hi ha terme mig! Personalment, tot i que de vegades l'agrairia, crec que més val no creure-hi. Cal recordar les regles de joc de l'art en la societat en què vivim. Cal entendre que la interpretació de l'art, a diferència de l'Antiguetat i de l'Edat Mitjana, ja no recau (i crec que no ha de tornar a ser com aleshores) a càrrec del discurs oficial del poder polític establert, sinó que pot ser personal. Interpretació personal, al lliure albir de l'individu, de la persona, ja sigui d'un col·lectiu o altre, d'aquí o d'allà. La solució, si necessiteu censura, és el dret d'ignorar i menysprear, personalment, com a individu i aleshores tan profundament com vulguis, aquell o aquella obra d'art. Aquest és també un dret ineludible en les regles de joc que diem.

Us en donaré un altre exemple, d'obra. La pel·lícula Robocop (1987) de Paul Verhoeven. L'anècdota de quan la vaig veure per primera vegada em sembla il·lustrativa d'un cas en què l'art arriba a ofendre, en alguna ocasió, més enllà de la irritació i fins al total rebuig. Vaig llogar la cinta VHS de Robocop quan jo tenia uns 10 anyets i estava a ca l'àvia, sol amb ella (l'avi havia comprat el primer vídeo reproductor que havíem vist mai). Mentre veia la pel·li, jo patia per l'àvia, quan ella sortia de la cuina preocupadíssima i disgustada cada vegada que escoltava una escena massa violenta, que és cada dos per tres en aquella pel·li. Després de l'escena del personatge Emir i aquell "ayúdameeeee", per empatia amb l'àvia, vaig haver d'aturar el vídeo perquè ja n'havíem tingut prou. Vaig aplicar la censura jo mateix, patint per l'àvia i per mi. I ho vaig fer de manera individual. Més tard vaig veure la peli sencera, tot sol.

El detractor principal del nostre curtmetratge, el de la carta al meu amic Carles, li deia, si no recordo malament (no trobo el text i no puc citar-lo, ni recordar si volia ser més o menys despectiu) que, en altres paraules, la meva actuació era quelcom així com un pretensiós exercici de comicitat proper al dels primers treballs de l'Andrés Pajares, deia. Alhora, el crític intentava, de manera veritablement paternalista, argumentar que en Carles patia de mal gust, d'un mal gust propi del feixisme i de conductes similars.

Tornant a l'anècdota de la meva àvia i el Robocop de Verhoeven... Us diré que la meva àvia va viure el feixisme en el seu context real. Sabreu que la IIa República va aconseguir escolaritzar el 80% de la població infantil espanyola, una fita que el feixisme de Franco va destruir pràcticament amb el Nacionalcatolicismo. Per això la meva àvia va haver de deixar l'escola als 14 anys per treballar 14 hores diàries a la fàbrica tèxtil. De vegades venien inspectors, funcionaris addictes al règim, que acceptaven els soborns dels empresaris i feien la vista buïda sobre la minoria d'edat de les nenes treballadores, quan no merament eren totes amagades en una sala oculta durant la inspecció. Això sí és el franquisme, amics meus. Com a mínim per a la meva àvia. Per a mi, a més, també ho és el relat d'un percentatge important de la meva familia paterna represaliada (tiets-avis afusellats a Montjuïc pels Nacionales, quan varen entrar a Barcelona durant el 1939, o d'altres tiets-avis exiliats per sempre a França; més l'avi patern empresonat per haver lluïtat a l'Ebre, el besavi matern que també hi va lluitar... etc.). Per això, quan algú li diu al meu amic que es comporta com un feixista i que la meva actuació és pròpia d'un actor addicte a l'estúpid règim, ho considero una falàcia i em bull moderadament la sang.

És fàcil recaure en el que els francesos, que de vegades tenen quelcom de jacobins, anomenen el bon pensant, és a dir, el personatge que, en el terreny de la política, es conforma còmoda i plenament amb el còdex moral predominant, sovint per treure'n avantatges personals i sense ser capaç de qüestionar-lo. A més, avui és molt típic, en els parlaments de tot arreu, la cultura de l'insult i les comparacions barates, com és el titllar-se de nazi i de Hitler entre uns i altres patèticament, tot descuidant la resolució efectiva de res. En això, en la rabieta, crec que recau la crítica més el·laborada que ha rebut el nostre curt. Em sap greu, però això no és just, ni adequat, ni res que valgui la pena prendre's seriosament.

No entenc, d'altra banda, com es podria dirigir un festival de curtmetratges de terror i adoptar en la gestió del mateix una actitud que, mostrant rebuig al dret de participar per a un o altre curtmetratge, implanti el requisit de que cal ser súper inclusiu i súper simpàtic o no pots participar en un festival de terror. Més valdria desviar els esforços d'aquesta gestió cultural al Club Súper 3 (el programa infantil aquell de la TV3) o als Mundos de Yupi (aquell altre), perquè, a diferència del programa infantil, que sí ha d'estar vigilat, el programa de terror sí inclourà la violència amb un grau superlatiu. Aquesta recreació i passió per plasmar i dibuixar el mal, que crec li és pròpia al gènere del terror, no tan sols pot ser física, perquè també pot ser moral. Ara bé... Una cosa és veure Schindler's list (Steven Spielberg, 1993), esplèndida pel·lícula que retrata el que varen ser episodis històrics de veritable terror humà i genocidi, i l'altra és veure el nostre Calçot Attack BCN, que té menys pretensions que un cigró i no està pensat per a ofendre ningú.

Com a humans, tots tenim, de manera inherent, la capacitat d'enrabiar-nos i d'odiar, quan no de riure, especialment quan les emocions prenen el control sobre la capacitat de raonar. Com un nen jugant amb ninots, pots imaginar el teu Auschwitz a mida, amb cabuda per als teus enemics i comandat per la teva altíssima persona, o simplement imaginar que rebentes la cara d'un o altre capullo amb una destral. Per això juguem a l'art, entre molts d'altres motius possibles, perquè podem fer aquestes coses sense prendre mal i canalitzar així les emocions negatives. No és altra cosa que un joc...

Al cap i a la fi, en un curtmetratge de gore, tot és ficció en un mer joc artístic, i tan el Robocó com el Fredicrugue o els tomàquets assassins i l'execrable Calçot Attack BCN són pràctiques (ja siguin amateurs o ben bé d'un ofici establert) que no tenen pas cap transcendència en la immensitat del món i del cosmos. A la meva àvia no li agradarà el Robocop, però concordo amb ella que aquestes coses, com el curt de Calçot Attack BCN que mai li ensenyaré, són tonteries i punt.

Tarot

No crec en l'esoterisme, ni la màgia, la divinació, l'astrologia, com tampoc crec en cap religió. Sóc un home ateu que confia en el laïcisme, la ciència i els essencials ideals de llibertat del pensament il·lustrat, em dic, així com en la raó i l'experiència com a formes de coneixement possibles de l'ésser humà.

Tot i així, avui la curiositat pel tarot m'ha vingut des dels jocs de taula. Darrerament n'he adquirit molts, d'aquests, com si de col·leccionisme es tractés. Des del Trivial Pursuit i l'Scattergories a La Guerra de l'Anell (temàtica Tolkien). En fi... Tot concloent la col·lecció, i decidint que ja no compraré més jocs de taula perquè ja no m'hi caben al prestatge designat i perquè el rampell consumista ja passava de mida, he comprat un petit darrer joc: les cartes del tarot.

En obtenir la bonica baralla de cartes (creades originalment el 1909 per un tal A. E. Waite, amb dibuixos d'inspiració medieval de la il·lustradora Pamela Colman Smith), haver llegit l'entrada a la Wikipèdia sobre el nom "tarot" i seguidament començar a llegir la guia que he comprat¹ a banda, me n'he adonat del que tan sols sospitava remotament i després de no prestar-hi mai cap atenció. M'he adonat, paulatinament, de que hi pot haver una entesa entre el meu pensament racional, ateu i escèptic, amb el tarot entès com a "joc" i prou, a banda de la qualificació de màgic que altres li vulguin atribuir en algun grau.

Històricament, el tarot era (i ha seguit essent, en part) un joc de cartes (semblant al pòker per la naturalesa similar de les cartes), sorgit a la Itàlia del Renaixement i paulatinament difós per gairebé tot el món occidental. Curiosament, Anglaterra i la península Ibèrica (Espanya i Portugal) han estat les excepcions durant la història moderna (segles XV-XVIII), perquè el tarot gairebé no s'hi va introduir. Suposo que, tan pel component purità de l'Església anglicana a Anglaterra com per la rigidesa catòlica a Espanya o Portugal, s'hi feia impermeable i difícil qualsevol possibilitat de difusió del tarot, probablement entès com a pràctica de bruixeria en aquests imperis. No obstant, a Itàlia i a França, així com a Alemanya, el tarot va gaudir de major difusió i popularitat. Això és des d'un principi, com us deia, com a joc de cartes.

Imagino que és probablement pel potencial simbòlic de les imatges i els subjectes o temes que representen originalment les seves cartes (el penjat, el babau, la mort, l'emperador, etc., les cartes anomenades "arcana major"), amb tot el seu caràcter dramàtic i misteriós, que dos segles després de la seva invenció el tarot va començar a popularitzar-se com a pràctica relacionada amb l'esotèric (fascinació Occidental per allò misteriós) i el metafísic (etim.: "més enllà de la física", sobre la natura del món o cosmos i sobre la vida humana). Durant el segle XVIII, dos autors francesos, Antoine Court i Jean-Baptiste Alliette, varen començar a conceptualitzar i popularitzar el tarot com a fenòmen esotèric i ritual ocultista, de manera que s'atribuïren a les cartes les "qualitats màgiques" i una altra finalitat: la divinació.

En resum... M'he comprat el tarot com a "joc de misteri" o com a "instrument màgic"? Diria que, de fet, com a "joc de màgia" (igual que ho era aquell "Magia Borrás"); però cal entendre, pel que he començat a llegir (el llibre que he comprat comença prou bé amb les consideracions del pròleg), que el tarot no es pot considerar pas un instrument divinatori. Si ho féssim, quedi clar, recauríem en l'absurd, en l'error intel·lectual, en la falsedat. No obstant, suposo que la suspensió d'incredulitat provocada per la lectura fa que alguns conceptes misteriosos, com ara parlar "d'energia" o de "connexió" siguin luxes que sí es permet l'autora del llibre. Els entenc de manera metafòrica i no me'ls prendré seriosament durant la lectura, ho tinc més clar que l'aigua.

M'atreviria a concloure que cal considerar el tarot esotèric com un joc, lúdic en la seva natura, consistent en "estimular" la pròpia capacitat racional d'explicar-se la pròpia experiència. És a dir, un joc que fa pensar sobre un mateix com a subjecte en relació amb tots els grans temes de la vida humana. No és d'estranyar que el tarot està concebut des d'un cert antropocentrisme (versus teisme), i per tant des d'una perspectiva que té sintonia amb l'humanisme de l'època i el lloc en què va sorgir, la Itàlia del s.XV. El tarot no és un instrument que connecti pas amb la màgia o amb el diví. Cadascú serà lliure, d'acord amb la seva educació o el seu coneixement i creences, d'explicar-se amb què coi "connecta" el tarot. Al meu parer, el tarot és tan sols un joc que, en definitiva, proposa una manera més de "meditar". És a dir, tot jugant (això vol dir no prendre-s'ho mai de manera massa seriosa) a interpretar-nos. Aturar-se a relaxar-se (jo fumo i prenc un tè) i fer introspecció; explicar-se les pròpies experiències de manera no del tot racional, tot entenent i acceptant que no sóm purament racionals. Així passem a comprendre també de manera intuïtiva, suggerida (mitjançant els símbols de les cartes) i guiada, allò que ens expliquem. Al cap i a la fi, aquest "jugar a interpretar-nos mitjançant la indagació" el fem constantment i amb tot en la vida (des d'un parar la orella a la música, a uns versos, escoltar un aforisme, o dedicar un somriure a una coincidència). El tarot no és més que un estímul extern, tan inofensiu com un parxís o uns escacs, amb la peculiaritat de convidar a procurar la indagació sobre un mateix (o si es vol, sobre un altre).

No he llegit ni quatre pàgines del llibre que us deia, que en aquest cas ja miro d'afrontar-lo degudament, és a dir, amb prudència, alhora que amb curiositat escèptica. L'autora hi contribueix, de moment, perquè sembla que apunta a una interpretació laica del tarot. El títol (el podeu veure a peu de pàgina) és curiosament ben llarg, digne d'un tractatus titul·lat a l'estil de l'Europa de la modernitat (s.XV-XVIII). Bona tria d'estil, trobo. Un cop a dins, la lectura és planera i es pot devorar de pressa. Ja veurem com va. Com us deia, porto només 4 pàgines.

He de dir que, curiosament, la primera prova que he fet (agafar tan sols una carta) ha resultat molt fructífera. Tota una aventura. Això ho ha accentuat la reiteració de tornar a agafar una sola carta per segon cop i trobar-me que era la mateixa! L'enorme casualitat m'ha proporcionat la idea de màgia o meravella, la qual cosa ha estat graciosament sorprenent. Detallaré amb precisió el que ha passat:

1. He tret la baralla del seu embolcall o caixa, per primera vegada.

2. La primera carta que he vist a la baralla, primera en sentit "boca amunt", era "el carretó de combat". Ni la coneixia pel nom ni per res.

3. He remenat molt i molt bé la baralla, durant una bona estona.

4. He triat una carta a l'atzar, retirant-la del centre de la baralla. Era la mateixa que abans: "el carretó de combat"!

5. He tornat la carta a la pila i he procedit a cercar els possibles significats del "carretó de combat" al llibre.

M'he sorprès. Tot tenia molt a veure amb el meu status quo i les inquietuds personals vigents des dels darrers anys. El significat, en síntesi i en les meves paraules, de "preparació" per a un canvi d'hàbits o actituds, per a la qual hi ha intenció i propòsit, com abans de començar quelcom, sense que estiguin garantides la disciplina i rigor necessaris per dur-ho a terme (això ho ha de posar un mateix i en la pràctica). La indagació ha estat ràpida com un llampec. I, per si no n'hi ha prou, el símbol astrològic d'aquesta carta és el Cranc, el meu signe! En fi, molt divertit i entretingut, això del tarot. Un joc, com us deia, per a "meditar" o indagar sobre un mateix en un moment donat. Tan senzill com això.

L'autora del llibre referit recomana escriure un diari sobre l'ús que fem del tarot. Bé, jo he anat escrivint un diari per a mi i ho porto fent d'ençà que tenia 20 anys, de manera que, si un dia agafo les cartes i em deixo suggestionar pel que em trobo, des d'ara en prendré nota sota el títol "tarot" dins de l'entrada corresponent al meu "etern" diari. No és una promesa, això de jugar al tarot sovint, però puntualment pot ser divertit.

P.D. 1: Algun amic ja em proposava, en clau de broma, de disfressar-me amb caputxa i fer el capullo, com un endeví en clau de farsa o comèdia, davant una càmera. Ha ha ha! Més val que no.

P.D. 2: Resulta que, en realitat, he comprat no una sinó dues baralles de tarot (les dues eren molt boniques i no era capaç de decidir-me per una). De la segona, quan l'he extret de l'embolcall-capsa, amb la golafreria de voler repetir una experiència com la de la primera baralla, n'he volgut triar una carta, i així ho he fet (no recordo quina; era una de tipus "arcana menor", és a dir, d'un pal amb un nombre determinat, les similars a la baralla del pòker). Aleshores me'n adono que abans s'havia quedat una carta a la capsa... per tant la que realment he separat primer del joc. La miro... De debò no és altra que "el boig". Ha ha ha ha ha!

1. Caponi, Stefanie.: "Guided Tarot: A beginner's guide to card meanings, spreads, and intuitive exercises for seamless readings". (Zeitgeist -divisió de Penguin Books-, Londres, 2020).

Entrevista al professor Noam Chomsky

Poso aquí l'enllaç a una entrevista que va fer el diari EL PAIS al professor Noam Chomsky, eminent lingüista del segle XX i intel·lectual de primer ordre.

https://elpais.com/cultura/2018/03/06/babelia/1520352987_936609.html 

L'entrevista és lleugera, no pas densa, i és breu, podríem dir que sintètica. Sembla orientada a donar una visió superficial del professor, sense aprofundir gaire. Però per això tenim la seva bibliografia. L'entrevista és útil per introduïr a qualsevol a la línia de pensament d'aquest gran pensador.

Al meu parer, una de les facetes que fa de Chomsky un gran intel·lectual és la capacitat per adreçar-se a tothom amb no tan sols el fonament del seu gran coneixement, sinó també per una eloqüència que es demostra tan pel seu agut enginy com per una agraïda i honesta claredat expositiva. Chomsky no és un intel·lectual obscurantista (com sí ho són alguns que l'han criticat), àdhuc tot el contrari. Un brillant comunicador que, el dia que ens deixi, trobarem a faltar.

De l'entrevista, em sembla molt encertada la seva observació de que són els rics els qui tenen una sòlida consciència de classe, mentre que avui en dia "els pobres", o tanmateix la resta de la societat, en general no la tenim. La cosa no sembla tan senzilla, perquè hi ha moltes trampes, distraccions i matisos amb els que la societat està dividida (el lloc de naixença, la feina, pedigrís diversos i picabaralles com les de posar o treure llacets grocs). Però autors com ell ens recorden la simplesa de la situació. Chomsky parla de l'1% que concentra el poder envers el 99% restant de la població mundial. Forma part dels mecanismes amb els que es manté i agreuja aquesta situació el que la gent que té un cigró o dos es baralli amb la gent que la menysprea perquè té tres cigrons mentre una èlit que neda en piscines de cigrons ho controla tot i se'n mofa.

Les atrocitats a la Guerra Civil espanyola

Aquests dies estic llegint el nou llibre de Paul Preston: The Spanish Holocaust. Tan sols n'he llegit vint pàgines però, ja de bon principi, l'autor hi estableix la necessitat de matisar la més que significativa diferència entre les atrocitats dels dos bàndols.

En el bàndol sublevat, les atrocitats eren conduïdes de manera sistemàtica pels soldats, d'acord amb l'encoratjament explícit i les directrius dels principals generals, sobretot d'Emilio Mola, Gonzalo Queipo de Llano i José Millán-Astray, els quals varen ser més influents a l'oïda de Franco que Juan Yagüe o Miguel Cabanellas. Els militars sublevats varen dur a terme una guerra d'anhililació, d'extermini, en la qual tot estava permès per tal d'esclafar l'enemic. El component de crueltat com a tàctica de guerra va ser establert per aquests generals abans que Francisco Franco fós designat com a Caudillo, però tanmateix va ser el criteri preferit per aquest d'ençà del seu lideratge. Les notícies d'aquesta crueldat varen provocar la por, l'odi i l'agressivitat en el bàndol republicà, que va respondre de manera enfurismada. Però hi ha diferències molt importants sobre la crueldat que va tenir lloc, tan pel que fa al caràcter de la violència com a la seva intensitat i també a la seva quantitat.

En tots dos bàndols la lluita va ser justificada com una gran causa ideològica i la obligació bèlica de matar l'enemic era requerida per les autoritats de cada bàndol. Però això va anar més enllà, i no pas de la mateixa manera entre l'un i l'altre, per criteris i circumstàncies molt diferents. Per començar, en el bàndol republicà, les forces reclutades pels diversos grups polítics i sindicals es constituïen en grups de civils armats, més o menys organitzats de manera paramilitar, les unitats dels quals, per tant, no eren soldats sinó milicians. El seu rol principal, amb el propòsit de guanyar la guerra, era la defensa del territori contra l'agressor (l'exèrcit colonial) a qui pràcticament consideraven estranger. En aquesta guerrilla heterogènia i descoordinada, el grau de violència no va ser pas homogeni, i es manifestava de manera individual, per combatents que, en el cas d'ultrapassar-se, actuaven d'acord amb el seu estat d'ànim i no pas per ordres que ho especifiquéssin.

La persecució republicana de l'enemic intern (sobretot contra l'espionatge i sabotatge de la '5ª Columna') i les represàlies al clergat i als conservadors va ser cruenta, però breu i limitada als primers sis mesos de la guerra. La matança de més de dos milers de presoners rebels a Paracuellos del Jarama, durant aquella primera etapa, és l'episodi més destacat dins la represàlia republicana. D'altra banda, per contra del que la dreta assenyala avui quan atribueix les atrocitats al Front Popular, va ser a partir de la constitució de tal Exèrcit Popular que els excessos de violència en el bàndol republicà varen cessar, pràcticament del tot, cap a finals de 1936. En l'intent d'unificar i d'organitzar conjuntament totes les tropes del bàndol republicà, i d'aconseguir una disciplina militar, el govern tractava també d'enfocar els esforços cap al front i de reduir el desordre civil.

En canvi, l'acció bèl·lica duta a terme pels rebels va ser, de principi a fi, una tasca plenament militar durant una campanya el caràcter de la qual havia de ser el d'ofensiva implacable i conquesta progressiva. Integrada en l'estructura militar, es tractava d'una violència del tot organitzada i sistemàtica, l'exercici de la qual, incloent-hi els excessos, no s'inscrivia com un acte protagonitzat pel soldat sinó com l'expressió directa de la voluntat dels seus superiors. Per això és necessari entendre el paper dels principals generals sublevats en la definició de la violència que va determinar el to de la guerra. Observem les seves pròpies declaracions:

"Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas." (Mola: Navarra, 1936)

"Hay que sembrar el terror... hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros." (Mola: Navarra, 1936)

"Los moros cortarán la cabeza a los comunistas y violarán a sus mujeres. Los canallas que aún pretendan resistir serán abatidos como perros.” (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen. Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los «rojos» preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable." (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"[Catalunya i el País Basc] (...) cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos. " (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

"¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!" (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

Tot aquest imperatiu de crueldat va ser rigorosament transmès a les tropes mitjançant ordres directes, rituals d'instrucció, accions disciplinàries, discursos radiofònics i propaganda; de manera que els soldats restaven tan obligats (oficial i moralment) com encoratjats (ideològica i emocionalment) a no tenir compassió, a practicar la tortura i el genocidi de la població civil per tal de fomentar el terror i afeblir la resistència de l'enemic. Els soldats del bàndol Nacional gaudien, com dèiem, de la cobertura jeràrquica de l'ordre militar, que els permetia actuar "a sang freda", obeïnt ordres, deshumanitzats i dissolts en l'anonimat de l'exèrcit, per a la qual cosa eren disciplinats d'acord amb les exigències de l'ofici. La valentia en el combat i la crueldat a l'enemic es valoraven de manera indissociada; ambdúes coses eren preuades en reconeixement mutu entre els soldats. Un reconeixement que es rebia dels veterans i dels oficials si es corresponia exemplarment. La pròpia assertivitat i l'actitud d'adhesió satisfactòria eren requeriments absoluts del Regular o del Legionario, de manera que el soldat ambiciós havia de demostrar en actes, més que no pas en paraules, la qualitat dels seus mèrits.

Es tractava d'una violència intregrada en aquella generació de militars per la llarga i recent experiència dels principals generals i de bona part de les tropes del bàndol sublevat a les guerres colonials al Marroc, on la repressió de les tribus locals havia assolit graus màxims de crueldat per justificacions racistes, de superioritat racial i de civilització, de manera ben reminiscent a la tradició de l'imperialisme colonial a iberoamèrica. Evidentment, aquest rerafons de racisme com a justificació del genocidi va ser traspassat a la Guerra Civil pels sublevats, que no quedaven satisfets amb la reducció de l'enemic sinó que en demanaven l'extermini.

Un altre factor diferencial, sovint subestimat, és el de la persecució sistemàtica de les dones a càrrec dels rebels. Assassinat, tortura, humiliació pública (pel ritual de rapar el cabell i beure oli de castor), violacions i abusos sexuals eren el càstig imposat a les dones que havien defensat l'alliberament del seu gènere durant la República. Moltes dones eren empresonades per tal d'obtenir la seva confessió sobre la identitat i implicació dels respectius marits i familiars en la guerra, i les que sortien de la presó havien de sofrir també les conseqüències psicològiques de la pèrdua d'aquells o dels fills. En contrast, tot i la freqüent presumpció de que les violacions de monges eren freqüents en la zona republicana, l'agressió a les dones en aquesta zona va ser relativament molt menor. És cert que en la zona republicana varen sofrir molèstia sexual unes dotze monges i varen morir 296, és a dir, que va ser atacat un 1'3% del clergat femení. Això és encara xocant, però tot i així d'una magnitud molt menor envers el destí que varen sofrir moltíssimes dones, probablement milers, a la zona rebel. Cal tenir en compte que el respecte a la dona formava part del programa de reforma de la República.

És significatiu que alguns diaris republicans condemnaven els excessos de tota mena dins la seva zona, mentre que els Nacionals no mostraven ni el més menor símptoma d'autocrítica en la seva premsa. D'altra banda, el govern de la República va permetre l'evacuació a fora del país de 10.000 empresaris rics, clergues i d'altres membres de la dreta. Una acció equivalent era impensable en el bàndol feixista.

Gràcies en darrer lloc al treball de Preston, podem recórrer a les xifres amb la major aproximació i profunditat fins ara obtingudes en la matèria, i trencar l'obscurantisme vigent, creat durant dècades de dictadura i mantingut pel pacte d'oblit que va condicionar la transició. Curiosament, ha resultat relativament fàcil per a l'historiador obtenir una xifra de la població executada pel bàndol republicà, proporcionada per l'expert José Luis Ledesma, tanmateix possible gràcies als esforços de les autoritats republicanes per identificar els cossos i a les posteriors investigacions de l'Estat franquista. En canvi, mesurar la matança en mans del bàndol vencedor resulta encara bastant difícil. El cas és que, ben entrat el desarrollismo (1961-1973) i durant els anys de transició a la democràcia (1975-1986), una quantitat immensa de documents, tones i tones d'arxius procedents de les diverses administracions, va ser deliberadament destruïda. No obstant, les investigacions dels historiadors durant els darrers vint-i-cinc anys permeten obtenir dades aproximades i verídiques al respecte. Heus aci un recull.

D'entrada, contemplem les xifres més generals.

• Total de morts durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): 500.000 persones aprox.
• Total de població exiliada durant la guerra: 450.000 aprox.

• Total de població civil represaliada a la reraguarda: 200.000 aprox.
• Total de combatents morts al front: 200.000 aprox.
• Morts en bombardejos i èxodes: Desconegut.
• Morts en camps de concentració a França o Alemanya: Desconegut.

Ara, centrem-nos en les dades sobre població represaliada. És a dir, morta després de ser reduïda o empresonada i no pas en combat.

• Població represaliada pel bàndol republicà: 49.272 (Possiblement més, especulant cap a 50.000)
• Població represaliada pel bàndol sublevat: 130.199 (Però es considera improbable que siguin menys de 150.000)
• Població represaliada per Franco durant la postguerra (1939-1950): 20.000 aprox.
• Membres del clergat represaliats pel bàndol republicà: 7000 aprox.

• Observació: Només durant la guerra, els sublevats varen represaliar el triple de població que el bàndol republicà!

D'altra banda, l'autor subratlla aquesta diferència en el particular dels municipis. En tots, excepte a Madrid, el nombre d'assassinats del bàndol sublevat va ser superior al del bàndol republicà. Sovint, per una diferència molt desequilibrada.

• Badajoz: 1437 víctimes de l'esquerra / 8914 víctimes dels rebels
• Sevilla: 447 víctimes de l'esquerra / 12507 víctimes dels rebels
• Cádiz: 97 víctimes de l'esquerra / 3071 víctimes dels rebels
• Huelva: 101 víctimes de l'esquerra / 6019 víctimes dels rebels
• Navarra: 0 víctimes de l'esquerra / 3280 víctimes dels rebels
• La Rioja: 0 víctimes de l'esquerra / 1977 víctimes dels rebels

A Alicante, Girona i Teruel, on la repressió republicana va ser important, la repressió rebel va ser igualment major.

En definitiva, cau pel seu propi pes el fals mite de que la repressió va ser equivalent (tan en quantitat com en intensitat) en ambdós bàndols. En la zona republicana, les represàlies es redueixen a una reacció concentrada en els primers sis mesos, en resposta visceral als bombardejos i les notícies d'atrocitats feixistes. En el bàndol feixista, es tracta d'una implacable guerra d'aniquilació i de dura repressió que no cessa d'escalar fins a la fi de la guerra i que té una important continuïtat en la primera dècada de dictadura. Cal tenir-ho ben present avui, quan els hereus apologistes dels vencedors i els qui no condemnen la dictadura no perden temps en tergiversar els fets ni en dimonitzar la República.

(*) NOTA: Cal entendre que el present article, fruit immediat de la lectura sorprenent de les vint primeres pàgines del llibre de Preston, no té un abast de comprensió suficient. De moment, seguiré llegint el seu llibre amb gran curiositat. Però cal aturar-se a considerar la importància d'una mirada sociològica que complementi el treball historiogràfic per a que, tenint en compte les circumstàncies del moment i els fets ocorreguts, poguem aspirar a descriure el comportament d'aquella població. Per això caldria una investigació àmplia i profunda. Està clar que aquesta tasca tan necessària sobrepassa l'abast del meu modest article, i potser fins i tot el del llibre de Preston, que tot i així sembla que apunta a una voluntat de comprensió sociològica del període de la Guerra Civil.

Bibliografia:

• Paul Preston (2012). The Spanish Holocaust. Inquisition and Extermination in Twentieth-Century Spain. London: Harper Collins.

Internetgrafia:

• Ressenya del llibre a The New York Times.
• Entrada 'Spanish Civil War' a la Wikipèdia en anglès.
• Altres enllaços introduïts durant el text.

26/10/12