Les atrocitats a la Guerra Civil espanyola

Aquests dies estic llegint el nou llibre de Paul Preston: The Spanish Holocaust. Tan sols n'he llegit vint pàgines però, ja de bon principi, l'autor hi estableix la necessitat de matisar la més que significativa diferència entre les atrocitats dels dos bàndols.

En el bàndol sublevat, les atrocitats eren conduïdes de manera sistemàtica pels soldats, d'acord amb l'encoratjament explícit i les directrius dels principals generals, sobretot d'Emilio Mola, Gonzalo Queipo de Llano i José Millán-Astray, els quals varen ser més influents a l'oïda de Franco que Juan Yagüe o Miguel Cabanellas. Els militars sublevats varen dur a terme una guerra d'anhililació, d'extermini, en la qual tot estava permès per tal d'esclafar l'enemic. El component de crueltat com a tàctica de guerra va ser establert per aquests generals abans que Francisco Franco fós designat com a Caudillo, però tanmateix va ser el criteri preferit per aquest d'ençà del seu lideratge. Les notícies d'aquesta crueldat varen provocar la por, l'odi i l'agressivitat en el bàndol republicà, que va respondre de manera enfurismada. Però hi ha diferències molt importants sobre la crueldat que va tenir lloc, tan pel que fa al caràcter de la violència com a la seva intensitat i també a la seva quantitat.

En tots dos bàndols la lluita va ser justificada com una gran causa ideològica i la obligació bèlica de matar l'enemic era requerida per les autoritats de cada bàndol. Però això va anar més enllà, i no pas de la mateixa manera entre l'un i l'altre, per criteris i circumstàncies molt diferents. Per començar, en el bàndol republicà, les forces reclutades pels diversos grups polítics i sindicals es constituïen en grups de civils armats, més o menys organitzats de manera paramilitar, les unitats dels quals, per tant, no eren soldats sinó milicians. El seu rol principal, amb el propòsit de guanyar la guerra, era la defensa del territori contra l'agressor (l'exèrcit colonial) a qui pràcticament consideraven estranger. En aquesta guerrilla heterogènia i descoordinada, el grau de violència no va ser pas homogeni, i es manifestava de manera individual, per combatents que, en el cas d'ultrapassar-se, actuaven d'acord amb el seu estat d'ànim i no pas per ordres que ho especifiquéssin.

La persecució republicana de l'enemic intern (sobretot contra l'espionatge i sabotatge de la '5ª Columna') i les represàlies al clergat i als conservadors va ser cruenta, però breu i limitada als primers sis mesos de la guerra. La matança de més de dos milers de presoners rebels a Paracuellos del Jarama, durant aquella primera etapa, és l'episodi més destacat dins la represàlia republicana. D'altra banda, per contra del que la dreta assenyala avui quan atribueix les atrocitats al Front Popular, va ser a partir de la constitució de tal Exèrcit Popular que els excessos de violència en el bàndol republicà varen cessar, pràcticament del tot, cap a finals de 1936. En l'intent d'unificar i d'organitzar conjuntament totes les tropes del bàndol republicà, i d'aconseguir una disciplina militar, el govern tractava també d'enfocar els esforços cap al front i de reduir el desordre civil.

En canvi, l'acció bèl·lica duta a terme pels rebels va ser, de principi a fi, una tasca plenament militar durant una campanya el caràcter de la qual havia de ser el d'ofensiva implacable i conquesta progressiva. Integrada en l'estructura militar, es tractava d'una violència del tot organitzada i sistemàtica, l'exercici de la qual, incloent-hi els excessos, no s'inscrivia com un acte protagonitzat pel soldat sinó com l'expressió directa de la voluntat dels seus superiors. Per això és necessari entendre el paper dels principals generals sublevats en la definició de la violència que va determinar el to de la guerra. Observem les seves pròpies declaracions:

"Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas." (Mola: Navarra, 1936)

"Hay que sembrar el terror... hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros." (Mola: Navarra, 1936)

"Los moros cortarán la cabeza a los comunistas y violarán a sus mujeres. Los canallas que aún pretendan resistir serán abatidos como perros.” (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"Nuestros valientes Legionarios y Regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen. Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los «rojos» preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable." (Queipo de Llano: Sevilla, 1936)

"[Catalunya i el País Basc] (...) cánceres en el cuerpo de la nación. El fascismo, que es el sanador de España, sabrá cómo exterminarlas, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos. " (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

"¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!" (Millán-Astray: Salamanca, 1936)

Tot aquest imperatiu de crueldat va ser rigorosament transmès a les tropes mitjançant ordres directes, rituals d'instrucció, accions disciplinàries, discursos radiofònics i propaganda; de manera que els soldats restaven tan obligats (oficial i moralment) com encoratjats (ideològica i emocionalment) a no tenir compassió, a practicar la tortura i el genocidi de la població civil per tal de fomentar el terror i afeblir la resistència de l'enemic. Els soldats del bàndol Nacional gaudien, com dèiem, de la cobertura jeràrquica de l'ordre militar, que els permetia actuar "a sang freda", obeïnt ordres, deshumanitzats i dissolts en l'anonimat de l'exèrcit, per a la qual cosa eren disciplinats d'acord amb les exigències de l'ofici. La valentia en el combat i la crueldat a l'enemic es valoraven de manera indissociada; ambdúes coses eren preuades en reconeixement mutu entre els soldats. Un reconeixement que es rebia dels veterans i dels oficials si es corresponia exemplarment. La pròpia assertivitat i l'actitud d'adhesió satisfactòria eren requeriments absoluts del Regular o del Legionario, de manera que el soldat ambiciós havia de demostrar en actes, més que no pas en paraules, la qualitat dels seus mèrits.

Es tractava d'una violència intregrada en aquella generació de militars per la llarga i recent experiència dels principals generals i de bona part de les tropes del bàndol sublevat a les guerres colonials al Marroc, on la repressió de les tribus locals havia assolit graus màxims de crueldat per justificacions racistes, de superioritat racial i de civilització, de manera ben reminiscent a la tradició de l'imperialisme colonial a iberoamèrica. Evidentment, aquest rerafons de racisme com a justificació del genocidi va ser traspassat a la Guerra Civil pels sublevats, que no quedaven satisfets amb la reducció de l'enemic sinó que en demanaven l'extermini.

Un altre factor diferencial, sovint subestimat, és el de la persecució sistemàtica de les dones a càrrec dels rebels. Assassinat, tortura, humiliació pública (pel ritual de rapar el cabell i beure oli de castor), violacions i abusos sexuals eren el càstig imposat a les dones que havien defensat l'alliberament del seu gènere durant la República. Moltes dones eren empresonades per tal d'obtenir la seva confessió sobre la identitat i implicació dels respectius marits i familiars en la guerra, i les que sortien de la presó havien de sofrir també les conseqüències psicològiques de la pèrdua d'aquells o dels fills. En contrast, tot i la freqüent presumpció de que les violacions de monges eren freqüents en la zona republicana, l'agressió a les dones en aquesta zona va ser relativament molt menor. És cert que en la zona republicana varen sofrir molèstia sexual unes dotze monges i varen morir 296, és a dir, que va ser atacat un 1'3% del clergat femení. Això és encara xocant, però tot i així d'una magnitud molt menor envers el destí que varen sofrir moltíssimes dones, probablement milers, a la zona rebel. Cal tenir en compte que el respecte a la dona formava part del programa de reforma de la República.

És significatiu que alguns diaris republicans condemnaven els excessos de tota mena dins la seva zona, mentre que els Nacionals no mostraven ni el més menor símptoma d'autocrítica en la seva premsa. D'altra banda, el govern de la República va permetre l'evacuació a fora del país de 10.000 empresaris rics, clergues i d'altres membres de la dreta. Una acció equivalent era impensable en el bàndol feixista.

Gràcies en darrer lloc al treball de Preston, podem recórrer a les xifres amb la major aproximació i profunditat fins ara obtingudes en la matèria, i trencar l'obscurantisme vigent, creat durant dècades de dictadura i mantingut pel pacte d'oblit que va condicionar la transició. Curiosament, ha resultat relativament fàcil per a l'historiador obtenir una xifra de la població executada pel bàndol republicà, proporcionada per l'expert José Luis Ledesma, tanmateix possible gràcies als esforços de les autoritats republicanes per identificar els cossos i a les posteriors investigacions de l'Estat franquista. En canvi, mesurar la matança en mans del bàndol vencedor resulta encara bastant difícil. El cas és que, ben entrat el desarrollismo (1961-1973) i durant els anys de transició a la democràcia (1975-1986), una quantitat immensa de documents, tones i tones d'arxius procedents de les diverses administracions, va ser deliberadament destruïda. No obstant, les investigacions dels historiadors durant els darrers vint-i-cinc anys permeten obtenir dades aproximades i verídiques al respecte. Heus aci un recull.

D'entrada, contemplem les xifres més generals.

• Total de morts durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939): 500.000 persones aprox.
• Total de població exiliada durant la guerra: 450.000 aprox.

• Total de població civil represaliada a la reraguarda: 200.000 aprox.
• Total de combatents morts al front: 200.000 aprox.
• Morts en bombardejos i èxodes: Desconegut.
• Morts en camps de concentració a França o Alemanya: Desconegut.

Ara, centrem-nos en les dades sobre població represaliada. És a dir, morta després de ser reduïda o empresonada i no pas en combat.

• Població represaliada pel bàndol republicà: 49.272 (Possiblement més, especulant cap a 50.000)
• Població represaliada pel bàndol sublevat: 130.199 (Però es considera improbable que siguin menys de 150.000)
• Població represaliada per Franco durant la postguerra (1939-1950): 20.000 aprox.
• Membres del clergat represaliats pel bàndol republicà: 7000 aprox.

• Observació: Només durant la guerra, els sublevats varen represaliar el triple de població que el bàndol republicà!

D'altra banda, l'autor subratlla aquesta diferència en el particular dels municipis. En tots, excepte a Madrid, el nombre d'assassinats del bàndol sublevat va ser superior al del bàndol republicà. Sovint, per una diferència molt desequilibrada.

• Badajoz: 1437 víctimes de l'esquerra / 8914 víctimes dels rebels
• Sevilla: 447 víctimes de l'esquerra / 12507 víctimes dels rebels
• Cádiz: 97 víctimes de l'esquerra / 3071 víctimes dels rebels
• Huelva: 101 víctimes de l'esquerra / 6019 víctimes dels rebels
• Navarra: 0 víctimes de l'esquerra / 3280 víctimes dels rebels
• La Rioja: 0 víctimes de l'esquerra / 1977 víctimes dels rebels

A Alicante, Girona i Teruel, on la repressió republicana va ser important, la repressió rebel va ser igualment major.

En definitiva, cau pel seu propi pes el fals mite de que la repressió va ser equivalent (tan en quantitat com en intensitat) en ambdós bàndols. En la zona republicana, les represàlies es redueixen a una reacció concentrada en els primers sis mesos, en resposta visceral als bombardejos i les notícies d'atrocitats feixistes. En el bàndol feixista, es tracta d'una implacable guerra d'aniquilació i de dura repressió que no cessa d'escalar fins a la fi de la guerra i que té una important continuïtat en la primera dècada de dictadura. Cal tenir-ho ben present avui, quan els hereus apologistes dels vencedors i els qui no condemnen la dictadura no perden temps en tergiversar els fets ni en dimonitzar la República.

(*) NOTA: Cal entendre que el present article, fruit immediat de la lectura sorprenent de les vint primeres pàgines del llibre de Preston, no té un abast de comprensió suficient. De moment, seguiré llegint el seu llibre amb gran curiositat. Però cal aturar-se a considerar la importància d'una mirada sociològica que complementi el treball historiogràfic per a que, tenint en compte les circumstàncies del moment i els fets ocorreguts, poguem aspirar a descriure el comportament d'aquella població. Per això caldria una investigació àmplia i profunda. Està clar que aquesta tasca tan necessària sobrepassa l'abast del meu modest article, i potser fins i tot el del llibre de Preston, que tot i així sembla que apunta a una voluntat de comprensió sociològica del període de la Guerra Civil.

Bibliografia:

• Paul Preston (2012). The Spanish Holocaust. Inquisition and Extermination in Twentieth-Century Spain. London: Harper Collins.

Internetgrafia:

• Ressenya del llibre a The New York Times.
• Entrada 'Spanish Civil War' a la Wikipèdia en anglès.
• Altres enllaços introduïts durant el text.

26/10/12